El bar que se tragó a todos los españoles

Teatre

informació obra


Direcció:
Alfredo Sanzol
Autoria:
Alfredo Sanzol
Producció:
Centro Dramático Nacional
Companyia:
Centro Dramático Nacional
Intèrprets:
Francesco Carril, Elena González, Natalia Huarte, David Lorente, Jesús Noguero, Albert Ribalta, Jimmy Roca, Camila Viyuela, Nuria Mencía
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Pedro Yagüe
So:
Sandra Vicente
Caracterització:
Chema Noci
Composició musical:
Fernando Velázquez
Assesoria de moviment:
Amaya Galeote
Sinopsi:

El primer espectacle del dramaturg i director Alfredo Sanzol com a director del Centro Dramático Nacional arriba a Barcelona acabat d’estrenar. Es tracta de la història de Jorge Arizmendi, un capellà navarrès de trenta-tres anys que al 1963, gràcies als canvis sorgits del Concili Vaticà II, decideix canviar de vida, penjar els hàbits i viatjar als Estats Units a aprendre anglès i màrqueting.

Basant-se en la història real del seu pare, Sanzol elabora un relat de creixement i de transformació personal que simbolitza el de tota una societat: deixar el sacerdoci al 1963 a l’Estat espanyol era un sisme personal, familiar i polític. Un espectacle que vol donar llum i retornar la dignitat a totes les persones que van decidir canviar de vida i s’hi van arriscar.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El bar que se tragó a todos los españoles

05/05/2021

La sotana que va sortir de l'armari

per Ramon Oliver

Es diu Jorge, quan tenia 12 anys el van fer entrar al seminari, i ara que ha arribat a l'edat de Crist ( trenta-tres anys; us ho dic per si esteu una mica verds en temes evangèlics), ha decidit renunciar als vots sacerdotals. Quelcom no impossible ( el papa Joan XXIII havia facilitat les coses en aquest sentit ), però si notablement complicat. Especialment, si eres un espanyolet del 1963 nascut a un petit poble de Navarra, com ho era per aquella mateixa època el pare del dramaturg Alfredo Sanzol, Aquest pare, les coses que va explicar, i les coses que es va callar, es troben a l'origen d'aquesta estupenda faula amb format de " road play " que recorre com si res els espais oberts de Texas, arriba fins a la California dels anys 60 en la qual podies trobar-te fent el ridícul amb la cara pintada al pitjor estil "blackface" davant del reverend Martin Luther King, i de tornada al vell continent, acaba mostrant-nos amb humor delirant i salvatge les cloaques vaticanes , en un episodi que si no fos tan divertit, faria fins i tot tremolar al Michael Corleone d' "El Padrí. III" .

I tot plegat, sense sortir mai d'aquest bar tan espanyol i alhora tan viatger que adopta les més variades formes escenogràfiques sense perdre mai del tot la seva inconfusible fisonomia. Sanzol aconsegueix que per la barra d'aquest bar hi passi a ritme ben àgil el costumisme més genuí  revisat de la forma més personal . I la parrafada alliberadora amb tocs mig poètics, administrada amb prou talent com per a evitar la pedanteria que podria prendre en altres circumstàncies. I l'evocació del pes feixuc d'aquella Espanya terrible i dictatorial que li havia fet creure a bona part de la seva població - a cops de repressió, censura i execucions - que allò, era la pau. Mentre en Jorge ( un excel·lent Francesco Carril) intenta alliberar-se de la sotana, la comèdia de Sanzol -tres hores que passen d'una volada- s'allibera d'esquemes prefixats per tal d'oferir-nos una mena de gran fresc itinerant de tota una època... que potser continua estan massa present a la barra de masses bars.