El bar que se tragó a todos los españoles

informació obra



Direcció:
Alfredo Sanzol
Autor:
Alfredo Sanzol
Producció:
Centro Dramático Nacional
Companyia:
Centro Dramático Nacional
Intèrprets:
Francesco Carril, Elena González, Natalia Huarte, David Lorente, Jesús Noguero, Albert Ribalta, Jimmy Roca, Camila Viyuela, Nuria Mencía
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Pedro Yagüe
So:
Sandra Vicente
Caracterització:
Chema Noci
Composició musical:
Fernando Velázquez
Assesor de moviment:
Amaya Galeote
Sinopsi:

El primer espectacle del dramaturg i director Alfredo Sanzol com a director del Centro Dramático Nacional arriba a Barcelona acabat d’estrenar. Es tracta de la història de Jorge Arizmendi, un capellà navarrès de trenta-tres anys que al 1963, gràcies als canvis sorgits del Concili Vaticà II, decideix canviar de vida, penjar els hàbits i viatjar als Estats Units a aprendre anglès i màrqueting.

Basant-se en la història real del seu pare, Sanzol elabora un relat de creixement i de transformació personal que simbolitza el de tota una societat: deixar el sacerdoci al 1963 a l’Estat espanyol era un sisme personal, familiar i polític. Un espectacle que vol donar llum i retornar la dignitat a totes les persones que van decidir canviar de vida i s’hi van arriscar.

Crítica: El bar que se tragó a todos los españoles

05/05/2021

Massa portes i sotanes

per Jordi Bordes

Alguna cosa tenen els bars que donen per a construir cíniques farses. Ho va fer Lluïsa Cunillé amb El bordell (Lliure, 2008), per exemple. Alfredo Sanzol intueix que els bars és l'únic que agermana les dues Espanyes (la republicana i la franquista) irreconciliables. Alfredo Sanzol s’ha estrenat com a director artístic del Centro Dramático Nacional presentant una peça pròpia. Honest com és, ha volgut que sigui la seva carta de presentació. Segurament, la capacitat de producció li ha permès gaudir d’uns recursos escenogràfics molt vistosos. Però no sempre això casa amb el teatre íntim, senzill, sentit de Sanzol. La road movie escènica té els moments culminants en els monòlegs, allà on finalment Sanzol és més transparent i lúcid alhora. L’autor parteix d’una anècdota personal d’un secret familiar, descobert massa tard. Sense arribar a molestar, tanta porta i mòduls desplaçant-se, descentres. Per explicar la confrontació de les dues maneres d'entendre la Guerra Civil no cal viatjar fins a Texas o al Vaticà. Ni representat l'operació de despatxos i més despatxos. N'hi ha prou amb una simple rèplica quiexant-se d'aquesta perversitat divina.

En el continu trànsit de mòduls que van transformant l’escena, amb elements de realisme nostàlgic (les rajoles florejades a les parets, els rotllos de paper de vàter als lavabos, la barra omnipresent, els telèfons de rosca...) apareix intermitentment la sotana que el seu pare els va amagar, als germans. La mateixa que el protagonista penja, amagada en un lloc íntim: Ha entès que no vol ser mossèn i ha demanat la dispensa però no li arriba mai, i ell mentrestant va refent la seva vida (amb por a sincerar-se del que penja al lavabo).

En la divertida penúltima escena d’acció es destapen les pudors de corrupció del Vaticà. La burocràcia vaticana només es mou amb incentius, per les bones o no tant per les bones. La peça manté el to quasi vodevilesc de La tendresa però per sota, contínuament batega l’adjectiu precís i la imatge poètica i quasi desesperada de dos enamorats que lluiten contra els elements terrenals. Sanzol és un contista de personatges tendres (Delicades) que, ara, ha posat al límit en una mena de Rue del Percebe 13 fent-los voltar per mig món. La sotana és quasi insultant. El que compta, i costa de trobar a vegades, és la incapacitat de discutir sense prejudicis les dues Espanyes, als anys setanta. Les rajoles del vàter són antigues; el conflicte es ben latent, avui.