Una de les primeres frases de El bar que se tragó a todos los españoles parla de el problema de ser espanyola. Després el mateix personatge, la Nagore, una de les veus narradores, diu que els prejudicis són els barrots d’una presó. Després es pregunta si pot cabre una país en una obra. Les tres frases combinades fan pensar a un que aquella obra farà una reflexió crítica sobre el paper d’Espanya, però també transmet la sensació d’una certa pedanteria, una moralina que de bones a primeres no saps massa per quin bàndol caurà. Doncs res de reflexió crítica i sí de moralina que, a més a més, sembla caure pel costat que no hauria de caure.
Assumeixo que lluito contra molins. L’entusiasme general que desperta el muntatge de Alfredo Sanzol em fa sentir com una espècie d’outsider, quant normalment remo a favor de la corrent. Admeto que és un muntatge ben travat, que l’escenografia de Alejandor Andújar és meravellosa, un element imprescindible per fer córrer la història a través dels diversos paisatges que evoca (des del bar de carretera americà fins al restaurant italià de Roma), que la història es segueix bé i que no es fa pesada en les tres hores que dura, que les interpretacions estan ben afinades segons el dibuix de cada personatge, i molts altres valors que altres crítics ja s’encarreguen de destacar. Però malgrat tot, no em crec la història. És una faula, una espècie de road movie bon rollista que li falta molta més mala bava, més conflicte i crítica. El període històric el reclama.
I sobretot presenta un protagonista que se m’acaba fent insuportable. Un capellà que esdevé cura després de ser obligat pels seus pares i per la pressió social a ingressar de petit al seminari. Un capellà que als seus trenta anyets vol penjar els hàbits i reclama per carta al Caticà que l’alliberin. Un capellà que se’n va a complir el seu somni americà, però com el rodamon, quan coneix una madrilenya durant una festa on coincideix amb Martin Luther King (Jorge Arizmendi és el Forrest Gump “navarrico”?), torna al Born (perdó, el Madrid feixista dels ’60). Un capellà que viatja a Roma per aconseguir, per les bones o les dolentes, que li sol·licitin la seva dispensa després d’haver deixat prenyada la seva parella. I tot amb una vitalitat, un somriure i una força donada per grans frases sobrecarregades de poesia sobre la llibertat i l’amor. Quan vol transmetre patiment, conflicte interior, tot resulta tan blanc e inocu que em tira enrere.
I no és que la lluita del capellà contra el sistema eclesiàstic sigui dura, no és que rebi grans represàlies que l’impossibilitin de fer la seva feina. Un capellà als anys ’60 amb una doble vida, la qual tampoc és que sigui un secret tancat a pany i forrellat, i ningú li fa la vida impossible? Durant tota l’obra tinc la sensació de que en aquest senyor totes li ponen. De fet, el seu viatge americà és de riure. No hi ha conflicte, no li passa res greu (l’accident de la marihuana és una paròdia), tots els personatges que es troben amb el capellanet es queden enamorats de la seva personalitat. Afortunadament, al segon acte la cosa s’anima més i el conflicte amb el Vaticà es posa a primera línia animat per les urgències vitals i parentals del protagonista. Haig d’admetre que la deriva soft-tantarinesca (sense veure ni una gota de sang. El relat no ho permet) amb el personatge de Chistorro em va agradar i em va fer riure.
Una breu conversa per Twitter amb un amic dramaturg em comentava que era una obra excel·lent per posicionar-se ideològicament en contra. Potser aquesta és la clau de tot. Potser no és tant que la història estigui ben escrita, que la història flueixi bé, sinó que tot plegat estigui amarat d’una nostàlgia que no dialoga amb la nostra realitat contemporània. Potser som molts pocs el que ho demanen. Això sí, que no em diguin que Sanzol no ho intenta. Si no perquè aquestes mirades, aquests aparts al públic en els discursos més llibertaris i a priori, “esquerrosos” d’alguns dels personatges o aquest discurs de “vull ser feminista i reivindicar els meus drets com a dona, però la meva condició nacional catòlica i la pressió social m’ho impedeix”. Però aquestes pinzellades reivindicatives queden aigualides per un to commiseratiu de l’obra sobre uns fets, uns personatges i una època que tenia més foscor que llum.
I una última pregunta em ve al cap, aquest to, aquesta nostàlgia és obligada pel fet de que la història està inspirada amb el pare del propi dramaturg i director de l’obra? Sanzol ret homenatge al seu pare com una figura que va lluitar per aconseguir la seva llibertat contra una institució tan opaca com l’església. Tant de bo que totes les lluites per la llibertat fossin tan senzilles com aquesta.
