Pel Teatre Lliure ha passat com un vendaval la fabulosa energia d'El bar que se tragó a todos los españoles, una comèdia que és alhora una road play pàtria i un cant a la vida. El dramaturg i director Alfredo Sanzol, amb una fórmula màgica feta d'humor, lirisme i tendresa, homenatja el seu pare i es passeja per l'Espanya dels anys seixanta.
Sona una ranxera i l'escenografia d'Alejandro Andújar, hiperrealista i versàtil, s'allibera de la reixa que l'oprimeix; comença a obrir-se i a mutar, per acollir cada cop més històries i personatges, en un continu procés de canvi i construcció. Ja sigui a Texas o a Madrid, el bar esdevé nucli de reunió i d'intercanvi, el lloc on els personatges poden riure, filosofar i rebre la trucada que els canviarà la vida.
L'espectacle, que supera l'estructura en forma de recull o concatenació de contes escènics —dominant en espectacles anteriors de l'autor— per supeditar diferents episodis o aventures a una unitat superior, ofereix un treball coral admirable que orbita a l'entorn d'un gran protagonista, Jorge Arizmendi, personatge lliurement inspirat en el pare d'Alfredo Sanzol. Val a dir que la figura paterna apareixia també, en clau efímerament autoficcional, al final d'En la luna (2011) i era motor d'escriptura a La calma mágica (2014) —on amollava, des de la ultratomba, afirmacions tan lapidàries i emocionants com “no podemos aprender a ser adultos, solo podemos aprender a ser huérfanos”—. Amb la seva insuperable interpretació d’Arizmendi, Francesco Carril, il·luminat amb aquella aura d'innocència i bonhomia que ja li coneixíem de les pel·lícules de Jonás Trueba, afegeix una nova fita a la seva fulgurant carrera teatral. Aquí, en el paper d'un capellà que ha demanat la dispensa i viatja del sacerdoci a la llibertat, es mou entre el còmic i el galant que no sap que ho és. Als seus trenta tres anys, el personatge és un optimista irredempt que té pressa per recuperar el temps perdut —“Tengo que vivir mucho y rápido”— i que enamora pel seu candorós apassionament.
En aquest pelegrinatge iniciàtic, en què el bar funciona com a metàfora del país, Camila Viyuela interpreta Nagore, filla del protagonista evocat i, per tant, màscara de l'autor. Al seu costat, Jesús Noguero encarna un barman fabulador, ubic i intemporal, i també Evaristo, el tiet que transmet o llega un relat força contaminat d'invenció; i és que, tal com deia un personatge de La respiración, la ficció és el millor entrenament per a la realitat. Ja coneixem la facilitat que té Sanzol per col·locar en les situacions més diverses i prosaiques un enfilall de reflexions existencials d’allò més inspirades; això passa també amb les sentències inicials amb què Nagore, jove dramaturga i transsumpte de l'autor, intenta explicar o, més aviat, imaginar la transformadora aventura del seu pare, un excapellà navarrès que va aprendre a fer-se càrrec de la seva llibertat.
A la primera part de l'espectacle, el bar muta i viatja per països i continents. Al poble d'Orange (Texas), Jorge Arizmendi treballarà com a venedor d'aspiradores i és així com coneixerà una parella de grangers, interpretats per Albert Ribalta —és formidable la composició postural, còmicament il·lustrativa quan no directament commovedora, d'aquest actor en tots els personatges que encarna— i Elena González, també molt convincent en els diferents papers que assumeix. La peripècia que il·lustren entre els tres correspon a un episodi que ja ha estat evocat en altres peces de Sanzol —si bé se situava en altres latituds o incorporava motius tan exòtics com el de la poció miraculosa—: els grangers veuen el jove com una mena de reencarnació del seu fill mort i estan disposats a fer-lo hereu del ranxo. Però el capellà opta per emprendre un viatge a San Francisco i ensopega on the road amb personatges pintorescos i carismàtics, com el galdós dealer que pronuncia les rèpliques més mihurianes de la nit i que, a banda de prendre-li els diners al navarrès, li arrenca una cita de Walt Whitman i una confessió intempestiva; o com el “pájaro negro” que canta blues al Blue Moon, prop d'El Paso —l'interpreta Jimmy Roca, que més endavant assumirà un convincent Martin Luther King—. Entre els nombrosos consells i recomanacions que rep el protagonista en la seva fugida endavant, destaca l'afectuosa i sàvia exhortació del rei del màrqueting, Claus Sluter, quan li suggereix que té dret a mantenir ocult el seu secret i fins i tot a mentir, per tal de protegir la delicadesa del moment que està transitant. A El bar que se tragó a todos los españoles, tots els personatges se situen, en un moment o altre, en estat d'eloqüent revelació. Així passa amb la cambrera filòsofa que disserta sobre l'obra d'art que sap crear amb la seva escolta; o amb Margaret Miller, la femme fatale amb qui el capellà perd la virginitat. Tots dos personatges els interpreta Nuria Mencía, amb una vehemència i una dicció úniques.
A la segona part, el trencaclosques escenogràfic combina i integra espais tan diversos com una centraleta de telèfons, el bar d'El Pardo, la consulta d'un ginecòleg, l'aeroport de Fiumicino, una pensió romana o les estances del Vaticà. La muntanya russa de l'enamorament entre Jorge i Carmen, una jove madrilenya tan tossuda, expansiva i loquaç com ell —interpretada amb elegant i encisadora naturalitat per Natalia Huarte—, els fa transitar per cites i converses atropellades, encantadorament espontànies, així com per aparts molt expressius i graciosos en què confessen al públic fins a quin punt se senten atrets per l'altre/a —“Me gustaba tanto su olor que me empecé a marear un poco”—. Però, al costat del mòbil amorós, cobrarà protagonisme la urgència per obtenir la dispensa papal, que centrarà una trama més trepidant, violenta i enrevessada, fins al punt que un estripat i hilarant capellà anomenat Txistorro —genial creació de David Lorente— arribarà a dir que “la moral es para los buenos tiempos”.
El bar que se tragó a todos los españoles diu molt del país del qual va haver de fugir Jorge Arizmendi per aprendre a fer-se responsable de la seva llibertat. Alfredo Sanzol busca oferir una mirada guaridora i lliure de ressentiment, que faciliti encarar el futur amb lleugeresa i optimisme; d'altra banda, l'accés als espais mentals dels personatges li permet vehicular algunes de les reivindicacions més explícites —particularment les feministes— que, reprimides o impròpies d'una interacció dialogal a l'Espanya franquista, connecten amb el públic per la via directa de l'apart. El discurs dels personatges, propens al lirisme de barra i a un humor sincer i imprevist, a mig camí entre la xerrameca informal i la transcendència, és servit per la potència i la precisió enunciativa dels intèrprets, que, tret de la parella protagonista, es desdoblen en multitud de rols més o menys episòdics. L'espectacle ofereix una execució brillant en tots els sentits, amb interpretacions magistrals, caracteritzacions esplèndides i veloces, pinzellades costumistes, tot hàbilment coreografiat per Amaya Galeote i amb música de Fernando Velázquez. El bar de Sanzol és un lloc inigualable per quedar-s'hi a viure i un èxit rotund que mereix tots els reconeixements.
Article publicat a Núvol el 5 de maig de 2021
