El director del Centro Dramático Nacional, Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), molt arrelat a Pamplona i d'origen familiar navarrès, no enganya els espectadors quan adverteix que «El bar que se tragó a todos los españoles», la seva obra més recent, és una especulació literària basada en la història del seu pare, però amb històries tan sorprenents que semblen ficció i històries de ficció tan epidèrmiques que semblen reals.
L'espectacle té tots els ingredients de barreja de gèneres: podria ser una minisèrie televisiva —l'obra teatral dura 3 horetes emmascarades però molt païbles; podria ser una telenovel·la, allargant i estirant per una costat i per l'altre; i, sobretot, podria ser una novel·la de família perquè el registre teatral és expressament molt narratiu, amb aparts adreçats als espectadors i amb moments de diàlegs en els quals intervé el coixí del narrador.
Alfredo Sanzol parla del seu pare, un infant navarrès que als 12 anys és engolit pel sistema franquista i captat per l'església perquè es faci capellà i que als 33 anys —quan esclata la revolució vaticana dels anys seixanta— fa els tràmits per penjar els hàbits, viure una nova vida, trobar una parella i tenir fills. El pare de Sanzol ho va fer el 1963 (aleshores, dels centenars que van optar com ell, se'n deia “capellans obrers” perquè la majoria triaven un ofici que els acostés a la lluita social i antifranquista). I de l'aventura, en va sortir ell, un fill “fora del matrimoni” però, això sí, fruit de l'amor. ¿Hi ha cap dubte que darrere d'«El bar que se tragó a todos los españoles» s'amaga una bona telenovel·la sense renunciar a l'imprescindible costumisme?
La història comença l'any dels Jocs Olímpics en un bar. Cal dir d'entrada que l'estructura escenogràfica —una suggerent aportació d'Alejandro Andújar— parteix sempre del bar, de la barra del bar, tant de la d'aquí més típica com de la del bar de carretera dels EUA com el de pizzeria italiana. La narradora del 92 és una jove dramaturga que vol escriure sobre el seu pare (aquí, Sanzol fa el primer salt a la ficció per despistar el personal).
Després, el temps farà un salt enrere i veurem el pare de Sanzol en múltiples facetes: la del seu viatge texà a Orange, als Estats Units (real); la de l'oferta que rep d'uns ranxers que havien acabat de perdre un fill semblant a ell i li ofereixen l'herència del ranxo si es queda a viure amb ells (real); la de la coneixença als EUA, a San Francisco, de qui serà la seva mare (ficció); la de la coneixença de Martin Luther King (ficció), però pensem que el 1963 és l'any que els EUA viuen les escorrialles racials i maten John Fitzgerald Kennedy i, cinc anys després, també el reverend Luther King); la de malviure venent aspiradores, una feina que li busca als EUA una congregació que l'acull en el viatge mentre espera la dispensa del Vaticà (real); un viatge a Roma (ficció); i algunes especulacions més que donen per molt i que fan que l'actor Francesco Carril i l'actriu Natalia Huarte siguin els dos únics intèrprets que no es mouen dels seus personatges protagonistes (els pares de la pel·lícula), mentre tots els altres pengen i despengen sotanes negres o es vesteixen amb uniformes de xèrif amb revòlvers al cinto, entre altres caracteritzacions.
Alfredo Sanzol passa de la pseudocomèdia a la road movie sense gaires intencions més sinó narrar el camí. Ho fa amb el seu estil poètic, amb tocs d'humor, amb una important banda sonora original de Fernando Velázquez, i amb una brillant interpretació de la companyia que, a més, destil·la el text amb una expressivitat tan entenedora com addictiva, que és el que justifica que l'auditori —en els temps que corren— es mantingui atent durant les tres hores de l'espectacle.
Tota aquesta poètica amb què Sanzol dirigeix els seus espectacles i, en aquest cas, la seva personal vinculació a bona part de la història, fan que hagi quedat una mica apartat el xip de la crítica social. Sí que es diu el que cal dir sobre els anys seixanta: la Dictadura, la conxorxa franquisme i església, les pressions familiars, els hàbits i els prejudicis... però tot el quadre, que podria ser —com de fet és— un exercici de memòria històrica, sembla que s'oblidi de la negror dels anys seixanta, de l'especulació en mans del règim o del poder dictatorial que amb un cop de ploma activava l'afusellament venjatiu del que qualificava encara d'«enemic».
Segurament que «El bar que se tragó a todos los españoles» no té aquesta intenció sinó una de més tendra, sensible, nostàlgica... potser una altra mena de reflexió sobre un temps i un país que tenia clar que la Dictadura tenia llarga vida i que, per això mateix, calia aprendre a viure d'una altra manera. (...)
