De Caballeros de Olmedo en poden haver tants, com mirades que se li facin. En Pasqual mateix en va fer un d'èpic amb cavalleria, en un camp de blat al Festival d'Avinyó. Ara, busca la intimitat a dins del Lliure. Té valor provar de redimensionar la peça, girant-la com un mitjó. Però (sense que hi hagi res a dir a una posada en escena petita i preciosista amb uns actors prou ben entonats) en aquesta ocasió no sembla que hagi trobat suficients marques per fer bona la tesi. Perquè el vers de Lope de Vega és ple de mitges veritats i d'un error (la cinta l'hauria d'agafar Olmedo però se li avança el desconfiat Rodrigo) que provoca l'embolic. Els personatges no ténen contradiccions que puguin alimentar aquesta mirada íntima, de pensaments interns, si no que, en tot cas, tenen estratègia per mirar d'aconseguir els seus objectius.
També és una llàstima desaprofitar una obra que ajudi a mostrar noves facetes dels actors de la jove Kompanyia del Lliure. Després d'haver optat per debutar amb un treball a mida (La revolució no serà tuitejada), amb una sort desigual, van poder sorprendre actuant braç amb braç amb la canalla a Moby Dick. Ara, Olmedo havia de ser un port feliç. I, certament, no punxen en les seves interpretacions. Mima Riera es destapa com una convincent Doña Inés, per exemple. I Javier Beltrán és un heroi desafortunat valerós (Don Alonso). Però no hi ha paper per a guanyar consistència per a Laura Aubert, Paula Blanco, ni tampoc David Verdaguer. Tots són a escena però calen rèpliques i evolució de personatges per ensenyar el creixement actoral. Pol López és, un altre cop, el personatge còmic (Don Tello) explicant-se en andalús o bé en gallec, quan ha de signar un engany. Sens dubte, un recurs divertit. Però el Pol López d'Ivan i els gossos podria afrontar papers dramàtics de manera solvent. El mateix passa amb Verdaguer que, ni tant sols té ocasió de fer humor. Potser per això, Pasqual s'empesca (ben trobat, però flaira a insuficient compensació) un tango que canta Verdaguer i que balla Paula Blanco amb Samuel Viyuela. Segurament, l'aparició dels actors de la Joven Compañía de Teatro Clásico, sense ser-ne culpables, ha limitat la possibilitat de major aprenentatge de la Kompanyia.
Cal celebrar les empàtiques intervencions de Rosa Maria Sardà. Sigui, com a interlocutora amb el públic, sigui com a divertida i enginyosa Fabia. També l'espai sonor, constant, com una mena de remor que acompanya, és un gran encert. I la disposició, com si el públic visités la intimitat (aquesta sí) de la sala d'assaig, abans de baixar a l'escenari on tot es medeix, s'enfoca i s'equilibra definitivament. Però aquest Olmedo no aconsegueix entendrir els cors dels espectadors, ni amb l'escena final del pare i Inés ni amb el desconsol de Tello. Llàstima.
