Diu Lluis Pasqual al programa de mà d'El caballero de Olmedo que, després de muntar-ne una versió grandiloqüent, el 1992 al Palau dels Papes d'Avinyó, s'havia quedat amb les ganes d'abordar l'obra de Lope de Vega anant a l'essència, al cor, d'aquest poema sobre l'amor impossible. Per això, allà on fa poc més de vint anys hi havia una quarentena d'actors, una desena de cavalls i un gran camp de blat, ara no hi ha res més que un conjunt d'actors i músics damunt d'un escenari despullat i amb un únic objectiu: fer fluir la paraula de Lope per tal que arribi el més nítida possible al públic del segle XXI de forma que aquest en pugui apreciar el principi actiu més que l'excipient. Dit d'una altra manera, i manllevant els termes que el propi director del Lliure i de l'espectacle fa servir al programa de mà: allà on abans es prioritzava l'èpica ara s'aposta per la lírica. La poètica per damunt de l'acció, vaja.
Per això, la versió que la Kompanyia del Teatre Lliure i la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico han estrenat d'El caballero de Olmedo adopta la forma, podria dir-se, i perdó pel terme, d'una lectura dramatitzada prèmium. O d'un recital, si voleu. Tots els actors constantment damunt l'escenari (també quan no els toca intervenir), un vestuari neutre, una escenografia pràcticament inexistent i fins i tot una mestra de cerimònies --coordinadora, potser seria un concepte més ajustat-- que interlocuta amb el públic sobre la conveniència d'apagar els mòbils, l'avisa dels entreactes i fins i tot, organitza un tango al punt on antigament s'hi ubicaven els entremeses. És cert que la posta en escena va creixent a mesura que el text avança, però l'essència de la lectura dramatitzada està permanentment a la base d'una proposta despullada de tot allò que no ajudi a posar en relleu els versos de Lope.
És una opció contemporitzadora amb els temps teatrals (i culturals) que ens han tocat viure i amb el propi text, darrera del qual no hi ha cap gran història, siguem francs. Si algun sentit té avui en dia El caballero de Olmedo és la possibilitat que ens dóna de sentir Lope de Vega i admirar el do de la llengua. Poca cosa més. Pels intèrprets, però, tal circumstància obliga a abordar els versos del Fénix de los Ingenios, com l'anomenava Cervantes, amb una pulcritud impol·luta i, en el cas que ens ocupa, cal dir que tots el repartiment se'n surt amb nota probablement pel treball realitzat per Vicente Fuentes com a assessor de vers. I la veritat és que l'oportunitat de sentir versos ben dits és un bon substitutiu de l'escassa peripècia argumental de la peça, fins i tot si, com és el cas, l'espai no ajuda gens ni mica. En aquest sentit, cal remarcar que aquesta versió funcionaria molt millor en la intimitat del Lliure de Gràcia del que ho fa al de Montjuïc, per molt que s'hagi avançat l'escenari i disminuït l'aforament.
En aquest context, els actors rendeixen amb una qualitat comuna indubtable entre la qual val la pena destacar la solvència de Javier Beltran com a Don Alonso, la descoberta de Carlos Cuevas com a Don Fernando i la consistència de Mima Riera com a Doña Inés. Circumdant el trio protagonista, una Rosa Maria Sardà (Fabia) esplèndida com sempre i un Pol López (Tello) que fa un gran treball de dicció però que en moments arriba fins i tot a resultar excessiu. Al capdavant de tots plegats un Lluís Pasqual que torna a demostrar-se com un dels grans a l'hora de fixar una direcció i obrar en conseqüència.
