És prou evident que sobre tota obra de Lluïsa
Cunillé plana una subtil ironia. En ocasions, però, aquest recurs esdevé
l’element estructural de la peça. És el cas de El carrer Franklin: una comèdia on la prolífica autora hi aboca
tota la seva vis còmica mantenint-se fidel a sí mateixa. A El carrer Franklin continua jugant a la indeterminació: no sabem a
qui s’ha dedicat aquest carrer, el barri o la ciutat a la qual pertany (tot i
que els panots de l’escenografia ens acostin a aquella Barcelona, mapa d’ombres, 2004). Ens trobem, això sí, en un
territori clarament fronterer: el llindar d’una casa de veïns, just allí on
acaba la privacitat i comença la vida pública. Enmig de l’acera d’un carrer en
el que quasi no queden veïns, s’han dipositat les pertinences dels veïns del 4t
B que han estat desnonats. Els singulars personatges -que continuen sense tenir
un nom propi- transiten un espai poblat per electrodomèstics, mobles,
andròmines, rampoines i un piano. Tots ells es troben en un impàs vital. El
Transvestit/Xavier Albertí i el seu Marit taxista/Xavier Pujolràs (de nou el
taxi!), la Veïna/Lina Lambert neboda de Margaret Thacher, la cunyada Activista/Montse
Esteve i el Banquer/Oriol Genís són els noms comuns amb els que Cunillé ha
volgut singularitzar els seus personatges. Hi ha quelcom d’aquell món estrany i
surreal de Miguel Mihura: converses amb els esperits, reiteracions que
esdevenen gags,... un impossible telèfon de fil que permet la comunicació amb
el món “exterior”... Però també podem observar la recreació de personatges i
situacions del seu propi univers, com en el cas de l’escriptora de cartes per
encàrrec de Passatge Gutemberg (2000),
ara reencarnada en neboda de la baronessa Thacher o aquella pensió a l’Alemanya
dels anys 30 de El gat negre (2001).
Passa també que res d’això és banal, sota l’aparença frívola hi ha una seriosa
reflexió sobre una ciutat que s’esfondra al ritme que s’esvaeix el seu veïnatge
i sobre el neoliberalisme especulatiu del qual la “Dama de ferro” n’és una clara
icona. Es suma a això un embolcall sonor amb un amplíssim repertori de música popular des del pop britànic fins a la copla o
al cuplet; de fet, la nòmina artística d’aquest muntatge no deixa de ser una
reedició de la extinta companyia “La Reina de la Nit” dedicada al gènere
musical (ara amb Josep Maria Miró com a director i Xavier Albertí com actor). L’esperit pocasolta de La Reina
s’ha instal·lat ara a El carrer Franklin:
situacions tan divertides com absurdes per a cinc intèrprets que gaudeixen amb
els seus personatges –endemés de la seva alta qualitat musical- i els fan créixer
més enllà del corset del propi text.
