Andrés Lima dirigeix a la Sala Beckett —fins al 3 de març— un text de Juan Mayorga, segurament el dramaturg més estrenat i un dels més prolífics del panorama espanyol. El chico de la última fila es va dur a escena per primera vegada l’any 2006, sota la direcció d’Helena Pimenta, i des d’aleshores se n’han fet com a mínim vint-i-cinc muntatges diferents. Ha esdevingut cèlebre, a més, per l’adaptació que François Ozon en va fer per al cinema (Dans la maison, 2012).
A partir de la relació entre un professor i el seu alumne avantatjat —una mena d’amistat asimètrica fàcilment comparable al vincle paternofilial—, Juan Mayorga explora alguns mecanismes de la dominació i la fascinació entre persones, així com la capacitat de la ficció per intervenir en la vida i fer-la més comprensible o més habitable. Un docent de secundària, professor de llengua i literatura, està corregint redaccions i, entre un gavadal d’escrits decebedors, ensopega amb un exercici signat per un tal Claudio García —el famós noi de l’última fila— i realitzat amb intenció i aptituds d’escriptor. Sergi López fa una composició poderosa i un punt còmica o juganera de Germán, el professor, que apareix aquí com un personatge menys fosc i més expansiu que en muntatges anteriors de la mateixa obra. Transmet de manera enèrgica i vehement la seva contrarietat davant el baix nivell i motivació de l’alumnat, mentre deixa anar tota una sèrie de tòpics catastrofistes sobre l’estat de l’educació. Aquesta actitud, que en cap cas s’ha de confondre amb el punt de vista de l’autor, està posant de manifest el domini d’una generació sobre una altra, allò que, parafrasejant Walter Benjamin, mai hauria de passar a l’escola.
La qüestió és que les redaccions que el noi li va lliurant, cada cop amb més freqüència, narren les seves incursions a casa d’un company de classe, Rafa Artola, on acudeix els caps de setmana amb el pretext d’ajudar-lo amb les matemàtiques. En realitat, el que vol Claudio és saber com viu una família “normal” de classe mitjana, i no s’estalvia tòpics ni ironies al respecte. La dona del professor, Juana, interpretada per Míriam Iscla —una màquina de precisió i de seducció a parts iguals—, llegeix amb creixent interès les redaccions del noi. Tot i que en un primer moment Juana, que funciona com a contrapunt ètic, veu Claudio com un jove massa pretensiós i potencialment perillós —segurament perquè se sent atacada a través del retrat que l’adolescent fa de la classe mitjana—, després, atrapada per la intriga, entrarà en la història i s’oblidarà dels seus retrets inicials. D’altra banda, ella té els seus propis problemes, i la seva crisi laboral —el seu treball com a galerista perilla si no és capaç de vendre ben aviat alguna peça— funcionarà com a subtrama i servirà per caracteritzar el personatge de Germán, que expressa un gran menyspreu per l’art contemporani.
Guillem Barbosa brilla com a Claudio, el noi de l’última fila, i assumeix a la perfecció el seu misteriós i erràtic deambular per casa dels Artola, com un vampir literari o com un pobre noi assedegat de referents. És el protagonista de la peça, el motor de l’acció i l’intermediari entre els diferents mons. Com que li va servint puntualment al seu professor les entregues o fascicles del seu espionatge i diagnòstic de la burgesia, esdevé frontissa i intersecció entre el present i la recreació escrita —representada— dels caps de setmana a casa dels Artola. Aquesta família apareix dibuixada de forma esquemàtica, estereotipada i paròdica perquè està mediatitzada per la mirada i la narració de Claudio.
El company de classe, Rafa, és interpretat amb molta eficàcia per Arnau Comas, que comença tenint un paper subsidiari i acaba protagonitzant algun moment d’alt voltatge emocional. Tant ell com David Bagés i Anna Ycobalzeta, en els rols dels pares, acompleixen la ingrata funció de representar personatges sobre el paper, recreacions pretesament literàries d’un jove aprenent d’escriptor. Passen d’una coreografia fantasmal i errabunda, com si estiguessin fets de la matèria dels somnis, a tenir més entitat, així com una potencial complexitat. Tot i que amb prou feines se’ls confereix consistència dramàtica, tots tres brillen enormement en l’execució interpretativa —Ycobalzeta encarna a la perfecció aquell “flotando como un fantasma” i transita per estats malenconiosos i atribolats—. Al seu voltant conflueixen diferents materialitzacions del voyeurisme, des d’ombres ominoses fins a la immersió total dels lectors a l’interior de l’escena llegida, en un encreuament i contaminació absoluta d’ambdós plans —per exemple, el professor i la galerista fan girar el sofà on es troben asseguts els pares de Rafa, i se’ls miren per tots costats—. Tot això dona com a resultat una posada en escena enormement dinàmica.
El constructe dramatúrgic, complexa arquitectura feta de galeries o vasos comunicants, té en mans d’Andrés Lima una plasmació escènica de total promiscuïtat. Sense transició, sense previ avís, els espais s’intersequen i se solapen. Tot i això, l’encertadíssim espai escènic concebut per Beatriz San Juan compta amb ben pocs elements, els indispensables: una cadira, una taula escriptori, un sofà i, sobretot, un mecanisme de cortines que separa els dos mons i que, en retirar-se, els barreja —la cortina també servirà per crear una mena d’escultures sense desbastar, i per evocar així aquell “arte para enfermos” que exposa Juana a la seva galeria—. Si primer hi ha una ocultació del pla projectat —durant la lectura de la primera redacció, els personatges de la vida evocada es troben ocults rere les cortines i només se’ls sent com un eco—, poc a poc aquests personatges aniran emergint i cobrant protagonisme fins arribar al primer terme de l’escena i barrejar-se espacialment amb aquells que llegeixen la seva història. Cal destacar, a més, que el moviment escènic pautat des de la direcció contempla la creació d’objectes amb el gest, amb la pura mímica, un recurs que Lima ja havia utilitzat a Hamelin (2005), també de Mayorga. L’espai sonor, a càrrec de Jaume Manresa, potencia determinats moments d’introspecció i subjectivitat; en aquest sentit, el fraseig en off de Claudio durant la seva expedició nocturna a casa dels Artola accentua l’ofuscació i el col·lapse del personatge, que se’ns mostrarà, al final, desballestat.
Menció a part mereix el magnífic disseny d’il·luminació de Marc Salicrú, que esdevé cabdal per definir els estatuts canviants dels diferents espais, així com per subratllar, quan s’escau, el caràcter purament projectiu, imaginat o recreat de l’escena. Les llums del món de la ficció agafen potència quan el dispositiu ficcional s’activa, com un avió a punt d’enlairar-se, i per moments ens enceguen. Dos dels moments més aconseguits són el subratllat lumínic, amb intenció paròdica, de la “pintura verbal” d’un artista conceptual, i, d’altra banda, l’espai gairebé quirúrgic que es crea amb el treball de llums sobre els personatges jacents al sofà llit —sembla ben bé com si fossin sobre una taula de dissecció—.
Mayorga reflexiona sobre la creació literària des d’un dispositiu metaficcional i autoreflexiu, en certa manera pirandellià, que qüestiona els límits entre realitat i representació. Al llarg de l’obra es plantegen un seguit d’interrogants a l’entorn de les intencions i la naturalesa dels escrits de Claudio; no sabem si és realitat tot el que explica o si està fabulant. El que queda clar és que dels fets a les paraules es produeix una fuga o una pèrdua, i que alguns elements externs —per exemple, l’actualitat televisada— influencien el relat i la manera com es fa reaccionar els personatges. D’altra banda, la peça tematitza el punt de vista, que no és fixe sinó que va canviant. També els objectius varien, i així, de sobte, ens trobem, emmarcat com un trofeu de caça, el retrat indirecte del professor o, més aviat, la seva caricatura a contrallum.
El fet d’escriure per a algú i buscar rebre’n l’aprovació és cabdal en aquesta obra, com ho és en El crítico (2012), en què un crític de teatre pretén marcar-li el camí a un dramaturg; també en el cas d’El chico de la última fila funciona la metàfora del púgil —l’escriptor— a l’ombra: Germán ho sap tot de la boxa —la literatura— però no ofereix combats públics. El professor imparteix lliçons privades d’escriptura i de construcció de personatges, i passa, a més, a ser part implicada en el joc, fins al punt que acaba aportant ajuda externa per empènyer l’acció —en un gir imprevist, agita la trama des de fora per reanimar el personatge de Rafa, que li sembla mancat de tensió—. Realitat i ficció, literatura i vida es confonen. Com aquells nombres imaginaris que tant li agraden al personatge de Claudio i a Mayorga —són presents també a Intensamente azules, actualment al Teatro de la Abadía de Madrid—, les criatures de ficció, susceptibles de ser sumades i multiplicades, permeten conèixer la realitat i fer-la més intel·ligible.
Crítica publicada a Núvol l'1 de febrer de 2019
