La versió que el director Andrés Lima ha fet d'aquesta obra de Juan Mayorga —que no és exagerat dir que va camí d'entrar en els llimbs dels clàssics moderns—, ha servit per demostrar que un mateix text dramàtic en mans de segons qui es por revaloritzar encara més del que facilita el seu fons. Ho dic perquè havíem viscut una mala experiència d'aquesta mateixa obra, que es va poder veure a la Sala Muntaner fa cinc anys, on la grisor i l'estaticisme feien mèrits per enfonsar-la. Afortunadament, ara, en aquesta producció de la Sala Beckett, Andrés Lima i tota la companyia —cal dir que brillant sense excepcions i amb un pols de ganxo per la presència més “mediàtica”, gràcies al cinema, de l'actoràs Sergi López, que debuta en interpretació de text marcat i pautat— tornen a situar «El chico de la última fila» en el lloc que té ben merescut.
A aquestes alçades, els espectadors que encara no l'han vist ja saben que tot comença molt ingènuament quan un professor de literatura d'institut està corregint redaccions dels seus alumnes. Els tips de riure que es fa amb el que hi troba, per no plorar —d'això els professors a la vida real en podrien parlar molt!— mostren la situació progressiva en què ha caigut l'ensenyament de les lletres. Però sempre hi ha una guspira que encén la sorpresa i també la curiositat. Precisament a partir de la primera de les moltes redaccions que li lliurarà un dia rere l'altre el noi que seu, sembla que absent d' ell i de tot, a l'última fila de l'aula.
¿Quina és la clau de la posada en escena d'Andrés Lima? Doncs, que ha convertit el que podria ser només el comprometre's amb el discurs ben dit en un espectacle pluridisciplinar on conviuen el moviment, el gest, les ombres, la doble exposició del que s'hi relata i el que es veu o, millor dit, el que l'espectador s'imagina, i un despullament escènic amb el suport potent de la il·luminació que captiva des del primer moment tot l'auditori. Això justifica que la versió d'Andrés Lima s'ha allargat, gràcies al tempo estètic, fins a dues hores, gairebé mitja hora més que l'original habitual del text. S'hi llueixen la parella Míriam Iscla, encarregada d'una galeria d'art en crisi, i l'esmentat Sergi López, el professor. Marquen el contrast sociològic de parella, l'acriu Anna Ycobalzeta, a vegades una figura de cera al marge de tot el que passa al seu voltant, i David Bagés, un pare fan del bàsquet i encegat per la feina, amb un fill a qui no li cauen gaire bé les matemàtiques, l'actor Arnau Comas, company del noi de l'última fila. Guillem Barbosa, a cada escena més potent, és Claudio, el noi de l'última fila.
“El dissabte em vaig menjar una pizza i vaig veure la tele. El diumenge em vaig avorrir con una ostra”. Rialles a cor què vols del professor. Sembla increïble que a partir d'un començament amb una frase tan senzilla com aquesta es pugui bastir una trama on la intriga de l'acció, la força del voyeurisme, la psicologia dels personatges i l'atractiu de la incògnita entre la realitat i la ficció a través de la literatura emergent del noi de l'última fila configurin una obra reflexiva d'alta volada.
El realitzador francès François Ozon en va fer una versió lliure, «Dans la maison», el 2012. Li va valer la Conxa d’Or del Festival de Sant Sebastià perquè, al revés del que acostuma a passar, també la pel·lícula va millorar notablement l’enjòlit i, amb les aportacions personals d’Ozon, va arrodonir la relació entre realitat i ficció que hi ha darrere del guió de l’obra teatral. En aquest aspecte, crec que Andrés Lima s'ha acostat a François Ozon i el seu muntatge —amb perdó dels puristes escènics— amb doble seqüència d'ombres en algunes escenes, sembla fins i tot que es visualitzi en pantalla panoràmica per la posició de l'escenari macrohoritzontal.
A manera que l’obra avança, el personatge del jove Claudio (el de l’última fila) es va apoderant del guió i va mostrant el seu fons adolescent rebel i inestable, però també egoista i manipulador, malèfic i malintencionat, que escup la seva rebel·lia a través de l’escriptura, basada precisament en la imatge dels pares del company amb qui es veu sovint per resoldre-li problemes matemàtics (llicència autobiogràfica de l'autor Juan Mayorga que en va exercir també de professor). És ell, Claudio, “el chico de la última fila”, el que acaba tenint a les seves mans el relat i qui se'n fa, de fet, l'autèntic protagonista en un retrat de l'interior de l'adolescència en un temps que el salt entre la infantesa i la maduresa sembla que hagi quedat diluït per la pressa del cronòmetre de la vida. (...)
