De l’experiència de Juan Mayorga com a professor de matemàtiques en un institut i de les seves reflexions com a autor teatral va néixer el 2006 El chico de la última fila, la que és possiblement, i gràcies a l’èxit de la versió cinematogràfica de François Ozon, l’obra més coneguda del dramaturg.
Ara la peça ha arribat a la Sala Beckett en una nova versió en castellà, dirigida per Andrés Lima i amb Sergi López com a màxim reclam per atreure públic a la sala del Poblenou. I el cert és que, més enllà de l’atractiu de veure López en la seva primera obra de text convencional, el joc narratiu proposat per Mayorga resulta tan addictiu i interessant que resulta recomanable per si mateix.
L’argument gira al voltant de la relació entre el Claudio, un enigmàtic alumne amb grans dots per a l’escriptura, i el seu professor de literatura, que acaba literalment obsessionat enganxat (igual que nosaltres els espectadors) als “capítols” d’una història sobre la qual mai queda clar què és cert i que imaginat, que és veritat i què és mentida.
Aquests dubtes, i els problemes ètics que se’n deriven, i l’original manera en què el muntatge dirigit per Andrés Lima mescla la realitat i els textos del Claudio, generen un constant misteri durant tota l’obra que ens manté amatents i expectant. En aquest aspecte el text de Mayorga i la direcció de Lima estan a un altíssim nivell: no és gens fàcil aconseguir això en teatre.
Respecte als actors, més enllà de la solvència indiscutible de Sergi López, Miriam Iscla, David Bagés o Anna Yzcolbalzeta, cal destacar els dos personatges més joves, Arnau Comas, i sobretot Guillem Barbosa, fantàstic amb el rol protagonista, al qual atorga una energia descomunal, i la dosi necessària de misteri que el personatge requereix. De fet, en algunes escenes li treu protagonisme a escena al mateix Sergi López
L’únic que no acaba de funcionar en aquesta versió és l’elecció del castellà com a la llengua vehicular. Des del punt de vista del director s’entén la tria per ser fidel a l’original, però la gran majoria dels actors són catalans, i se’ls nota l’accent.
Però apartant aquest detall, molest per alguns i irrellevant per a d’altres, el joc teatral sobre què és ficció i el que és veritat que aconsegueix El chico de la última fila és realment remarcable. Imprescindible.
