El chico de la última fila. Beckett

informació obra



Intèrprets:
David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López, Anna Ycobalzeta
Escenografia:
Beatriz San Juan
Il·luminació:
Marc Salicrú
Vestuari:
Míriam Compte
So:
Jaume Manresa
Caracterització:
Coral Peña
Ajudant de direcció:
Anna Serrano
Producció:
Sala Beckett
Autoria:
Cristina Clemente, Marc Angelet
Sinopsi:

Un professor de literatura d’un institut es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes fins que arriba a la d’aquell noi silenciós que sempre seu a l’última fila. L’impuls i l’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. Des d’aquest moment, entre l’alumne prodigi i el seu professor sorgirà un vincle tan intens com perillós. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.

En paraules de Juan Mayorga: “El chico de la última fila es una obra sobre maestros y discípulos; sobre padres e hijos; sobre personas que ya han visto demasiado y personas que están aprendiendo a mirar. Una obra sobre el placer de asomarse a las vidas ajenas y sobre los riesgos de confundir vida y literatura. Una obra sobre los que eligen la última fila: aquella desde la que se ve todas las demás.”

Premi en la categoria d'il·luminació. Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria de revelació. Premis de la Crítica 2019

Crítica: El chico de la última fila. Beckett

05/03/2019

L’addició a la ficció (o a la veritat)

per Pep Barbany

De l’experiència de Juan Mayorga com a professor de matemàtiques en un institut i de les seves reflexions com a autor teatral va néixer el 2006 El chico de la última fila, la que és possiblement, i gràcies a l’èxit de la versió cinematogràfica de François Ozon, l’obra més coneguda del dramaturg.

Ara la peça ha arribat a la Sala Beckett en una nova versió en castellà, dirigida per Andrés Lima i amb Sergi López com a màxim reclam per atreure públic a la sala del Poblenou. I el cert és que, més enllà de l’atractiu de veure López en la seva primera obra de text convencional, el joc narratiu proposat per Mayorga resulta tan addictiu i interessant que resulta recomanable per si mateix.

L’argument gira al voltant de la relació entre el Claudio, un enigmàtic alumne amb grans dots per a l’escriptura, i el seu professor de literatura, que acaba literalment obsessionat enganxat (igual que nosaltres els espectadors) als “capítols” d’una història sobre la qual mai queda clar què és cert i que imaginat, que és veritat i què és mentida.

Aquests dubtes, i els problemes ètics que se’n deriven, i l’original manera en què el muntatge dirigit per Andrés Lima mescla la realitat i els textos del Claudio, generen un constant misteri durant tota l’obra que ens manté amatents i expectant. En aquest aspecte el text de Mayorga i la direcció de Lima estan a un altíssim nivell: no és gens fàcil aconseguir això en teatre.

Respecte als actors, més enllà de la solvència indiscutible de Sergi López, Miriam Iscla, David Bagés o Anna Yzcolbalzeta, cal destacar els dos personatges més joves, Arnau Comas, i sobretot Guillem Barbosa, fantàstic amb el rol protagonista, al qual atorga una energia descomunal, i la dosi necessària de misteri que el personatge requereix. De fet, en algunes escenes li treu protagonisme a escena al mateix Sergi López

L’únic que no acaba de funcionar en aquesta versió és l’elecció del castellà com a la llengua vehicular. Des del punt de vista del director s’entén la tria per ser fidel a l’original, però la gran majoria dels actors són catalans, i se’ls nota l’accent.

Però apartant aquest detall, molest per alguns i irrellevant per a d’altres, el joc teatral sobre què és ficció i el que és veritat que aconsegueix El chico de la última fila és realment remarcable. Imprescindible.