El chico de la última fila. Beckett

informació obra



Intèrprets:
David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López, Anna Ycobalzeta
Escenografia:
Beatriz San Juan
Il·luminació:
Marc Salicrú
Vestuari:
Míriam Compte
So:
Jaume Manresa
Caracterització:
Coral Peña
Ajudant de direcció:
Anna Serrano
Producció:
Sala Beckett
Autor:
Cristina Clemente, Marc Angelet
Sinopsi:

Un professor de literatura d’un institut es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes fins que arriba a la d’aquell noi silenciós que sempre seu a l’última fila. L’impuls i l’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. Des d’aquest moment, entre l’alumne prodigi i el seu professor sorgirà un vincle tan intens com perillós. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.

En paraules de Juan Mayorga: “El chico de la última fila es una obra sobre maestros y discípulos; sobre padres e hijos; sobre personas que ya han visto demasiado y personas que están aprendiendo a mirar. Una obra sobre el placer de asomarse a las vidas ajenas y sobre los riesgos de confundir vida y literatura. Una obra sobre los que eligen la última fila: aquella desde la que se ve todas las demás.”

Finalista a il·luminació. Premis de la Crítica 2019

Finalista a revelació. Premis de la Crítica 2019

Crítica: El chico de la última fila. Beckett

05/03/2019

L’addició a la ficció (o a la veritat)

per Pep Barbany

De l’experiència de Juan Mayorga com a professor de matemàtiques en un institut i de les seves reflexions com a autor teatral va néixer el 2006 El chico de la última fila, la que és possiblement, i gràcies a l’èxit de la versió cinematogràfica de François Ozon, l’obra més coneguda del dramaturg.

Ara la peça ha arribat a la Sala Beckett en una nova versió en castellà, dirigida per Andrés Lima i amb Sergi López com a màxim reclam per atreure públic a la sala del Poblenou. I el cert és que, més enllà de l’atractiu de veure López en la seva primera obra de text convencional, el joc narratiu proposat per Mayorga resulta tan addictiu i interessant que resulta recomanable per si mateix.

L’argument gira al voltant de la relació entre el Claudio, un enigmàtic alumne amb grans dots per a l’escriptura, i el seu professor de literatura, que acaba literalment obsessionat enganxat (igual que nosaltres els espectadors) als “capítols” d’una història sobre la qual mai queda clar què és cert i que imaginat, que és veritat i què és mentida.

Aquests dubtes, i els problemes ètics que se’n deriven, i l’original manera en què el muntatge dirigit per Andrés Lima mescla la realitat i els textos del Claudio, generen un constant misteri durant tota l’obra que ens manté amatents i expectant. En aquest aspecte el text de Mayorga i la direcció de Lima estan a un altíssim nivell: no és gens fàcil aconseguir això en teatre.

Respecte als actors, més enllà de la solvència indiscutible de Sergi López, Miriam Iscla, David Bagés o Anna Yzcolbalzeta, cal destacar els dos personatges més joves, Arnau Comas, i sobretot Guillem Barbosa, fantàstic amb el rol protagonista, al qual atorga una energia descomunal, i la dosi necessària de misteri que el personatge requereix. De fet, en algunes escenes li treu protagonisme a escena al mateix Sergi López

L’únic que no acaba de funcionar en aquesta versió és l’elecció del castellà com a la llengua vehicular. Des del punt de vista del director s’entén la tria per ser fidel a l’original, però la gran majoria dels actors són catalans, i se’ls nota l’accent.

Però apartant aquest detall, molest per alguns i irrellevant per a d’altres, el joc teatral sobre què és ficció i el que és veritat que aconsegueix El chico de la última fila és realment remarcable. Imprescindible.