Sens dubte, la maduresa té de bo l’experiència
acumulada. En aquest cas, una
experiència que ha tingut la saviesa d’estriar les millors vivències per obtenir
un pòsit rigorós i altament poètic.
Aquesta maduresa és la que ha aconseguit Mal
Pelo al llarg dels anys, i així es constata a El cinquè hivern, la seva última producció en la qual Maria Muñoz i
Pep Ramis apareixen sols damunt l’escenari per narrar l’espera de dues persones que passi un altre hivern, el
cinquè.
Una espera on els silencis són plens i on les
paraules del poeta i escriptor Erri De Luca deixen espais per la respiració
continguda i un ritme mesurat. On també
la veu de la cantant tunisiana Alia Sellami embolcalla uns estats d’alerta que
tenen lloc en un espai gèlid que, s’intueix,
amaga vivències que han deixat profunds
senyals. Com bé diu la cançó: La neu no
neteja res. A sota, la neu ho deixa tot igual, només cobreix, això és tot,
només amaga.
En un escenari on el terra i el fons és
totalment blanc, els dos protagonistes
apareixen vestits de rigorós negre per endinsar-se en converses gestuals i mirades
compartides sobre allò que han viscut o el que està encara per venir. El rebuig
de l’altre, l’auxili quan la parella defalleix,
la incertesa de l’espera, el
reconeixem d’un mateix, són entre altres, estats emocionals que Muñoz y Ramis
no tan sols expressen amb els seus moviments, sinó que també amb l’expressió de les seves cares, una expressió
real, on la vida ha deixat la seva empremta. Factor a favor de les qualitats d’aquests
artistes.
El
cinquè hivern és una obra tan densa com colpidora que
no deixa cap esquerda per on pugui filtrar-se una mica de relaxació, malgrat hi
ha moments distesos. En el seu contingut
si observen trets propis dels creadors, tan referencials al món de la natura i
d’animals, com a conceptes humans. Com
també s’aprecia que, quant a la interpretació, Pep Ramis continua disposant d’unes
eines més teatrals per construir estats i emocions , mentre que Maria Muñoz, és
el moviment el que la fa gran.
La composició de Fanny Thollot, que compta amb
l’aportació del cantaor flamenc Niño
de Elche i els “peus” d’Israel Galvan, creen
un espai sonor que maximitza o empetiteix, depenent de les exigències, la
narració. Notes, sons, grinyols, sorolls,cants ... es barregen i donen densitat
a imatges molt visuals, on la llum fixa o oscil·lant es balanceja i acompanya l’espera
d’aquest dos éssers que deambulen per la intimitat.
