El desvetllament d'una papallona nocturna

Teatre

informació obra


Companyia:
Teatre del Far
Direcció:
Eles Alavedra
Intèrprets:
Anna Sabaté
Escenografia:
Eles Alavedra
Vestuari:
Mar Muñoz
Il·luminació:
Dani Gener
So:
Dani Gener
Sinopsi:

El desvetllament d’una papallona nocturna recrea fragments de l’obra literària de Virginia Woolf on l’esforç per mantenir-se honesta en l’ofici d’escriptora la duu a qüestionar-se la responsabilitat que s’ha d’assumir respecte a qüestions socials, des de reclamar un accés democràtic a l’ensenyament fins a una convivència més poètica.

Expressat en un to que oscil·la entre una intimitat susceptible al predomini de la violència de l’entorn i un humor que ens fa de mirall amb elegant ironia.

L'espectacle s'integra en cicle Àtriumlab

Crítica: El desvetllament d'una papallona nocturna

21/06/2014

Fredor i desencís en societat, vida i emoció en la intimitat

per Jordi Bordes

L'obra té una bipolaritat evident. Per una banda, hi ha el desencís per la vida social, apàtica. Per una altra, hi ha el descobriment de la intimitat. Hi ha entusiasme en la literatura i l'art i, en el sexe. Però també hi ha por quan s'insinua l'abús sexual del germà. L'obra, que manté un estrany equilibri amb l'obra i el personatge de Virginia Woolf, atrapa l'espectador quan comencen a brillar els ulls d'Anna Sabaté, quan s'arriba a la intimitat. Tot i que cal mostrar la vida més apàtica, desencissadora, fosca, de la hipocresia social, no cal fer una dissertació tant llarga. És quan l'ànima (en paral·lel a l'actriu) es desemmascara d'una roba aparent (preciosa per a l'escena i molt eficaç en mostrar la intenció) que hi ha la força, l'ànima i l'actriu pot mirar als ulls, jugar amb la llibreta que rellegeix, insinuar un joc sota la taula... La il·luminació (si més no el dia de la funció) feia uns salts massa exagerats. Fins i tot, encara que pretengués respondre a aquests dos móns de llum falsa i clarobscurs íntim sincers.

Una peça que demana veritat i proximitat. Depsrés d'aquesta estrena a l'Atriumlab tindria molt bona recepció sales de reduïdes dimensions com el Versus, el Maldà o, fins i tot,  el Teatre Akadèmia. Ànims! Veure la peça, però, demana un cert compromís amb Virginia Woolf o ganes de deixar-se sorpendre per una interpretació que va pujant d'intensitat gradualment. Aquesta posada en escena no té la tragèdia de Dues mares, l'adaptació de la novel·la Vassili Grossman (que Sabaté va dirigir a la Sala Muntaner el 2009) però es pot intuir el mateix profund dolor.