El dia del Watusi

informació obra



Direcció:
Iván Morales
Autoria:
Francisco Casavella
Sinopsi:

Iván Morales adapta la trepidant novel·la que va consagrar el Premi Nadal Francisco Casavella: una festa escènica amb música en directe sobre la Barcelona dels últims trenta anys del segle xx que fa entendre millor la ciutat d’avui.

Fernando Atienza, lladre de cotxes des dels catorze anys a les barraques de Montjuïc, noi dels encàrrecs de financers ambiciosos de la zona alta a la primera joventut, i rei dels trapis fins als trenta-pocs pels carrerons tocant la Plaça Reial, viatja del tardofranquisme a la transició i al somni olímpic del 92. Però cap dia no li ha deixat una empremta més forta que “el dia del Watusi”: el 15 d’agost de 1971, el dia que va veure un cadàver (o dos) per primera vegada. Aquell moment fundacional, a partir de llavors, l’acompanyarà cada segon de la seva vida.

La companyia va presentar una preqüela de l'espectacle dins del Festival Grec 2023, Los juegos feroces, els dies 14 i 15 de juliol. I el 15 d'octubre del 2023 es va tornar a presentar al Castell de Montjuïc.


Crítica: El dia del Watusi

25/04/2024

Les accelerades suïcides d'en Watusi

per Jordi Bordes

Ivan Morales ha fet una vasta orfebreria en aquesta adaptació maratoniana d'El día del Watusi de Francisco Casavella. L'ha encertada quan ha triat més l'univers barroc i desbordant de paraules i imatges abans que quedar-se en l'argument i les relacions de personatges. Quan s'adapta Shakespeare i es fusionen dos (o més) personatges secundaris en un de sol, no es fa cap escarafall, no convindria fer-ho en aquest text (aparentment escrit a raig, però que devia patir obsessives reescriptures). Morales, doncs, s'atreveix a mantenir llargs circumloquis que pràcticament desorienten l'argument, el desenfoquen, en el deliri més fosc i pudent dels baixos fons a l'escena. Alternen les rèpliques i els talls empeltats de la trama amb espais per a una certa contemplació. I això, en una obra de quatre hores, és d'una notable valentia. Casavella al seu text (com fa Morales, ara) feia les típiques arrencades de bicicleta en etapa de muntanya per desbancar el mallot groc del Tour de France. Per després cedir. Una fórmula d'anar estovant, de mantenir una amenaça latent que esgota fins al Superman més tens de la novel·la o a un Topoyiyo encabritat i hàbil en improvisar elements de lluita.

El treball actoral durant les quatre hores és d'una generosa entrega. A Lío Grande s'ha d'anar disposat a rebre un tret de bala. O un cop de puny que et deixi estabornit. La velocitat en què reciten els textos de memòria és d'antologia. Enric Auquer és tot un vendaval, desmanegat és un protagonista antiheroi, èpic i tràgic, desorientat, amb petits instants de felicitats quasi poètica. Raquel Ferri plora com a Dora i brilla amb uns dobles papers de registres ben variats (i a celebrar). Xavier Sáez en estat de gràcia (aquest paper de violent solvent, de macarra de guants blancs el sap defensar amb molta ironia, repetint la diana de L'imperatiu categòric). Guillem Balart és un Pepito/Jose/Yeyé crèdul i astut, tot i la seva aparença d'ingenu infantil. Si a Carrer Robadors era el protagonista, ara fa el paper del company antagònic; és el que porta l'acció, però sempre sota la vista d'un apache (Fernando Atienza) que és el que acaba escrivint la història a la seva mesura. David Climent està a la seva salsa, percutint la caixa i els personatges apocalíptics de La banda de la fi del món i alhora el deliri d'Afasians. Vicenta Ndongo, sempre al centre de l'escena tot i que amb personatges bastant episòdics, contrasta amb Bruna Cusí tot i ser una de les noies amb nom de la novel·la que respecta Morales, navega sense la mateixa convicció, encara.

Francis Casavella és un autor maleït, de culte. Morint jove i surant, pel que sembla, per uns espais fora de l'àmbit del Poder (que contínuament prova de clavar-li estocada, però que sempre reneix com una privilegiada au fènix). Ningú va provar de fer-n'hi adaptacions a la tele o al cinema. Ben diferent de Juan Marsé (Adiós a la infancia, una aventi de Marsé), igualment incòmode i veu del Carmel que, de fet, es desentenia de les adaptacions cinematogràfiques perquè li semblaven fracassos a la gran pantalla. Ara, Morales s'atreveix amb fer una adaptació immensa de la Bíblia de Casavella. De fet, similar al que Rigola va fer a 2666 de Roberto Bolaño. Si Rigola jugava cada llibre amb un quadre i forma teatral diferent, Morales modifica l'espai, però sense moure's del seu mantra d'una posada en escena i uns girs de novel·la gràfica: una representació divertidament exagerada, que es penja amb frases zen o en cops durs al cos i, sobretot, a l'ànima. Són aquestes fuetades les que trenquen la narració delirant i li doten d'un cert ritme.

És una narració de mascle, d'ensenyar paquet i múscul i procurar demostrar ser prou espavilat per evadir la patacada. Sempre en cauen, però, en principi, fan menys mal si són de la mare, empipada i espantada pel futur del seu Fernando. La Flora de Casavella és bastant la Colometa de La plaça del Diamant. Hi ha rèpliques brillants amb l'argot gitano que evoca al port de Juli Vallmitjana. Si el dramaturg de principis de segle XX escrivia el que es parlava llavors (amb una dosi de realisme, estrany per al públic burgès) ara és Casavella/Morales el que gasta un castellà de baixos fons i d'inflats adjectius. Sí que cola alguna cita catalana, com ara, versos de Verdaguer, ja a les acaballes.

Morales, com ja va fer en la seva celebrada Sé de un lugar, s'ha deixat anar. No s'ha preocupat gaire de saber si els feligresos de Casavella li estudiarien l'adaptació. Si aquesta peça podria rescatar l'autor del seu oblit (com tants altres noms que van caure a les escombraires per marginals, obsessionats a malparlar d'una transició enganyosa). Segurament, l'obra rescata un autor amb un deix que patiria queixes per la mirada possessiva del marit cap a les dones. Cansa per la cançó tediosa del Poder invisible que mou els fils entrant i traient polítics. Si al primer capítol (Los juegos feroces), el que remena les cireres és el Celso, a la transició ho són els banquers i funcionaris de jaquetes grises. Atienza (que als seus quasi 30 anys, al 1986, continua aparentant una cara d'imbècil amb molt coneixement il·lustrat inútil) creu que la revolució, un cop superades les amfetamines, pot venir amb els fills dels poderosos que volen aixecar la crosta infectada i exposar-la al mar.

En realitat, el desengany és similar a l'intrèpid ciclista que emprèn una escapada a 40 quilòmetres de la meta, al Tourmalet i que, la tropa l'atrapa i l'apallissa quan li queden 500 metres per banyar-se amb cava i entre models rosses (si més no, en els anys que Casavella delirava amb la literatura per fugir de la seva feina grisa, carretejant maletes als hotels, diuen les veus que el mitifiquen). Morales és implacable i demostra una fè cega per a un "W" que cada cop hi ha menys persones que reconeixen. És una èpica pregària evangèlica de perdedors i alhora un gargall punki romàntic contundent.