El fill que vull tindre és el recull escènic del diàleg intergeneracional sorgit durant les sessions d'un taller de creació escènica al voltant del valor, la dificultat i l'esforç que requereix educar. Conflictes, pors, desitjos...
Una dramatúrgia teixida amb el fil del temps, no exempta d'autocrítica, d'humor, tendresa i ironia. Un tribut de pares a fills i de fills a pares, malgrat els retrets.
Present, passat i futur es troben en escena per contar-nos històries que parlen de la vida, de com estimem els nostres fills i els nostres pares i de com ens costa comunicar-nos.
Plantejat com un taller escènic a la població on es representa, s'ha vist a Fira Tàrrega la que podríem dir doble versió en català/valencià occidental: actors originaris del País València i els amateurs de la ciutat de l'Urgell. I naturalment es van entendre a la perfecció, no només des del punt de vista lingüístic -una obvietat- sinó també perquè la qüestió que planteja El fill que vull tindre és tan generalitzable, que el dia que trobem una civilització més enllà de l'espai conegut, podrem afirmar que és universal: les no sempre fàcils relacions entre mares/pares i fills/filles. I aquest no és un tema qualsevol, perquè es problematitza o s'ignora. No hi ha punt intermedi.
La companyia El Pont Flotant opta per la sensibilitat a l'hora d'abordar la qüestió. Allunyats de qualsevol intel·lectualitat. Tot el contrari que Woody Allen faria amb un material com aquest. Nens i adults, protagonistes de les seves particulars peripècies, interactuant entre tots ells el millor que saben i vivint la quotidianitat, que no és altre l'encàrrec que la societat fa a les famílies. Pel mig, les contradiccions, les disputes, els dubtes i alguna incomprensió. O no és així com s'esdevé tot plegat?
Un pessic d'humor, un altre de reflexió, una mica d'improvisació ben assajada dels targarins i uns actors ben solvents al capdavant del projecte, fan de tot plegat un producte sòlid. Malgrat aquella sensibilitat, esclar! Perquè qui entra a l'ull de l'huracà, corre el perill de ser arrossegat. I el pròleg, amb unes imatges projectades, probablement és un d'aquests moments. Compensa l'honestedat de tot plegat, però l'escena final i una imatge que generen a l'escenari, meravellosament resolta, dóna pistes de la fortalesa de la seva aposta: ni volen adoctrinar ningú amb teories estrafolàries sobre com educar els infants, ni tampoc culpabilitzar: i això és el més agraït de tot plegat, el gran encert. Perquè és una obvietat que costa pair, especialment als tecnòcrates i somiatruites, però si hem de ser sincers sobre tot plegat haurem d'admetre que sobre la cosa més important de les humanes, no tenim ni llibre d'instruccions ni camí dibuixat. Ni pare, ni fill que vulgui tindre, sinó només una realitat inapel·lable, distinta en cada família.