El florido pensil (nenes)

Teatre

informació obra


Direcció:
Mireia Gabilondo, Chema Cardeña
Intèrprets:
Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas, Isabel Rocatti
Autoria:
Chema Cardeña
Sinopsi:

El florido pensil - nenes és la història del dia a dia de cinc noies sotmeses a l’absurda i il·lògica brutalitat del sistema educatiu que va dominar l’Espanya de la postguerra. L’escola és el reflex de la societat i de la seva ideologia dominant, i aquesta ideologia havia decidit posar al dia el més profund patriarcat medieval, i portar-lo a les seves últimes conseqüències. 

La dona va ser el principal objectiu de l’empresa moralitzadora, doncs resultava que estava naturalment destinada al matrimoni i a les labors domèstiques. La seva carrera professional havia de ser la de formar una família i tenir prole, i en això es posaven d’ acord pràcticament totes i tots: la mestra, el capellà, els pares, els moralistes, les cupletistes, les escriptores de novel·les roses, i fins i tot les professores de gimnàstica, si m’apuren. 

En tots els escenaris de l’acció es veurà reflectit, de vegades a les clares, de vegades mitjançant retorçades marrades, que només existien dos tipus de dones: les decents i les altres.

Crítica: El florido pensil (nenes)

11/11/2016

Burla blanca i reivindicativa

per Núria Cañamares

Tant pels qui ho van viure com pels qui, per edat, s’ho han pogut estalviar, ‘El florido pensil’ ofereix la possibilitat de riure’s de l’estricta doctrina pedagògica de l’escola de postguerra a Espanya. Els primers podran reconciliar-s’hi, els segons descobriran com va anar exactament tot allò que han llegit o els han explicat tantes o menys vegades.

L’espectacle segueix el dia a dia de cinc alumnes (totes nenes) amb realitats familiars molt diferents que entomen com poden la imposada educació franquista: ben nacional, ben catòlica, d’ordre. Qualsevol situació serveix de pretext per fer-ne mofa i no cal gaire més que la simple recreació dels pensaments carques i unilaterals del “sistema” per fer esclatar de riure l’ampli ventall de públic que ocupa el pati de butaques.

N’hi ha per fer-se’n creus de la teca que s’hi dóna: creences i convencions que, amb l’humor blanc i les rèpliques brillants de les petites, treuen a la llum la maquinació d’una època. També hi ha espai per a la reivindicació explícita, per dir que “no han canviat tant les coses”, que arrosseguem molts mals d’aquell temps com ara un model patriarcal que discrimina la dona. Poca cosa, ben col·locada, clara i directa, que subratlla que l’obra “no és només” entreteniment, que a més de gaudir d’una travada comèdia excel·lentment interpretada i duta a escena, tenim lliçons pendents d’algunes pàgines de la nostra història.

Trivial