El florido pensil (nenes)

Teatre

informació obra


Direcció:
Mireia Gabilondo, Chema Cardeña
Intèrprets:
Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas, Isabel Rocatti
Autoria:
Chema Cardeña
Sinopsi:

El florido pensil - nenes és la història del dia a dia de cinc noies sotmeses a l’absurda i il·lògica brutalitat del sistema educatiu que va dominar l’Espanya de la postguerra. L’escola és el reflex de la societat i de la seva ideologia dominant, i aquesta ideologia havia decidit posar al dia el més profund patriarcat medieval, i portar-lo a les seves últimes conseqüències. 

La dona va ser el principal objectiu de l’empresa moralitzadora, doncs resultava que estava naturalment destinada al matrimoni i a les labors domèstiques. La seva carrera professional havia de ser la de formar una família i tenir prole, i en això es posaven d’ acord pràcticament totes i tots: la mestra, el capellà, els pares, els moralistes, les cupletistes, les escriptores de novel·les roses, i fins i tot les professores de gimnàstica, si m’apuren. 

En tots els escenaris de l’acció es veurà reflectit, de vegades a les clares, de vegades mitjançant retorçades marrades, que només existien dos tipus de dones: les decents i les altres.

Crítica: El florido pensil (nenes)

26/02/2016

Ja hem tornat al Col·legi!

per Teresa Bruna

El Poliorama està en plena activitat escolar amb El Florido Pensil (nenes), tot un esdeveniment a la ciutat. Si bé en Fernando Bernués, director de l'espectacle, va pensar al principi que, 20 anys després de l'estrena, la història ja era massa fora de temps, la petjada que va deixar la versió per a nens va ser inoblidable i tothom té ganes de veure com ho porten les nenes. I no només això: les persones nascudes al voltant del 1950, que figura que és l'edat de les nenes, estem més que mai en edat d'explicar batalletes. I l'obra ens refresca la memòria. I encara un detall: res no ha canviat, encara que facin veure que si.

La història és coneguda i prefereixo no parlar-ne gaire, l'heu d'anar a veure. El que cal saber és que les cinc actrius (Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti), estan estupendíssimes totes i en tot moment. Són cinc nenes de cases i caràcters diferents, que una a una van alternant amb papers d'adulta. Si ja estan moníssimes amb bata i trenetes, fent el paper d'adultes estan impagables. La Batalla fa una monja radical; la Lloll és una professora d'allò que en deien Educación Física, que va a classe súperelegant mentre a les nenes se'ls demana bombatxos; La Pagès, entre d'altres papers, fa una minyona gallega que els comença a explicar de què va la vida: La Mireia Portas és una autèntica inspectora de les JONS, tan autèntica com ho és en tots els seus personatges a Polònia. I la gran sorpresa: la Rocatti es converteix en un més que convincent capellà amb boina!

L'obra passa volant. A estones parlen amb el públic i a estones són a l'escola. Quan parlen amb el públic són les nenes que recorden i és a temps present, el que permet que deixin anar frases que fan referència a l'actualitat. Aquí és on, donat el moment tan àlgid i ple de notícies que  estem vivint, encara penso que se n'haguessin pogut afegir unes quantes més de frases. Una mica surts amb la sensació que la realitat supera la ficció... vora 70 anys més tard!

L'espectacle no acaba amb la funció. A la sortida us podreu fer una foto asseguts a un pupitre que hi ha a l'entrada a platea, amb una bola del món, uns quants llibres i bates a disposició per a nens i nenes. I no només: si voleu, en teniu per una bona estona. Hi ha una pantalla gran per on desfilen un munt de personatges coneguts quan eren petits. És per badar-hi de valent! N'hi ha que ja apuntaven maneres... I diu que, els que sigueu de l'època, també podeu enviar fotos per facebook, per acabar-ho d'enriquir.

El Florido Pensil (nenes), és un retrat de les escoles de la postguerra, adaptació al teatre (de Kike Díaz de Rada) a partir del llibre d'Andrés Sopena. El títol és curiós. Pensil ve del llatí pensĭlis, que vol dir alguna cosa que penja. S'aplicava als Jardins penjants de Babilonia. Però les paraules estan extretes de l'Himno Nacional i volen destacar el jardí ple de flors boniques que era Espanya a l'època, gràcies "a la buena educación que aplicaban las escuelas." 

Es podria dir que és una comèdia amb moments hilarants. Però explica una tragèdia i ens clama que no oblidem. El text punyent i valent. Revela el poc que significaven les dones per als homes i, sobretot, per a les dones que manaven. Jo sempre he sigut del parer que les dones que combreguen amb l'opressió, són encara pitjors que els homes. N'estan molt convençudes i  són les que eduquen als fills. 

Si teniu l'edat, porteu anècdotes de l'escola, que les llegiran al final de les funcions. Ei, i potser si no teniu aquella edat també en podreu portar! No fa pas tant que van dir que calia españolizar a los niños catalanes! I encara fa menys que  María Mercedes Fernández González, la Cherines, va dir Hemos logrado que el castellano sea la única lengua del parlamento en #Asturias. (http://bit.ly/1Tl1wdp). Efectivament, res no ha canviat... de moment.



Trivial