El florido pensil (nenes)

Teatre

informació obra


Direcció:
Mireia Gabilondo, Chema Cardeña
Intèrprets:
Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas, Isabel Rocatti
Autoria:
Chema Cardeña
Sinopsi:

El florido pensil - nenes és la història del dia a dia de cinc noies sotmeses a l’absurda i il·lògica brutalitat del sistema educatiu que va dominar l’Espanya de la postguerra. L’escola és el reflex de la societat i de la seva ideologia dominant, i aquesta ideologia havia decidit posar al dia el més profund patriarcat medieval, i portar-lo a les seves últimes conseqüències. 

La dona va ser el principal objectiu de l’empresa moralitzadora, doncs resultava que estava naturalment destinada al matrimoni i a les labors domèstiques. La seva carrera professional havia de ser la de formar una família i tenir prole, i en això es posaven d’ acord pràcticament totes i tots: la mestra, el capellà, els pares, els moralistes, les cupletistes, les escriptores de novel·les roses, i fins i tot les professores de gimnàstica, si m’apuren. 

En tots els escenaris de l’acció es veurà reflectit, de vegades a les clares, de vegades mitjançant retorçades marrades, que només existien dos tipus de dones: les decents i les altres.

Crítica: El florido pensil (nenes)

18/02/2016

Encertar el to, la intenció i la denúncia, sense grans artilugis

per Jordi Bordes

La força d'El florido pensil (nenes) (i aquest és el drama) és que l'evidència de l'escola nacionalcatòlica del franquisme era risiblement docvtrinari. Amb un material tant inceidnari com el Catecisme, o els enunciats dels problemes de matem`qtiques per a nenes de primària no cal més que servir-lo bé a escena. I això és el que fa aquesta proposta que renova la que va presentar-se al 1996,amb gran èxit arreu de l'Estat. 

Té sentit tornar a fer cantarelles de l’escola de Franco? Més enllà de divertir, i de fer un entranyable record a la memòria per a molts espectadors, la mirada de Fernando Bernués amb una complicitat absoluta de les actrius Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti és demostrar que el franquisme va perpetrar encara més la subordinació de la dona davant de l’home, una obra que remet a l’Alícia ja no viu aquí (Tantarantana, 2010) de Pablo Ley i Josep Galindo. Sí que té sentit, doncs, perquè fa una relectura amb les assignatures més femenines de primària i perquè estabvleix perfils antagónics entre les almnes d'aquesta escola d'una ciutat mitjana de Catalunya, en la que conviuen filles de tots tipus de famílies. La proposta no insisteix en el punt amarg, si no que suavitza la ideologia de les llibretes gràcies a la ingenuïtat de les nenes que, si s'enfaden, de seguida fan les paus i juguen a saltar la corda al pati. Xim-pun. És un plantejament escènic que no innova en gaire res però que cumpleix (amb unes interpretacions estripades però sense exagerar) que diverteixen el públic. Veure Lloll Bertran amb diadema i bata ja val l'entrada. Però també les cuetes d'Isabel Rocatti, el modelet que porta el personatge de Mireia Portas i els mitjons vermells de la filla d'exiliat republicà (Roser Batalla). Amb un humor blanc, es deixa en evidència els fils manipuladors del franquisme i l'Església còmplice del moment.

Trivial