El futuro. Pollo campero

Nous formats

informació obra


Companyia:
El pollo campero, comidas para llevar
Dramatúrgia:
El pollo campero, comidas para llevar
Direcció:
El Pollo Campero
Sinopsi:

Benvingudes a El Futuro. 

Però… què és el Futur? Especulació pura. De la mateixa manera que el passat és un entramat de reconstruccions parcials (pròpies i alienes), el futur el projectem en base al que creiem recordar i conèixer. Tot és fum, veritat a mitges, imaginació. 

Durant el procés de recerca, la Cris Celada del Pollo Campero es va adonar que, sobretot en generacions més joves, la pregunta “què és per a tu el futur” suscitava distopies a granel. Convençuda que cal un esforç d’imaginació col·lectiva per crear un món que faci venir més ganes de viure-hi, ella i les seves col·laboradores han desenvolupat una sèrie de recursos creatius des d’on oferir la pràctica escènica i l’humor com a eines d’entrenament per a l’especulació amable.

El Futuro és un projecte tentacular, que escapa la lògica de producció-exhibició (un ressò de reflexions post-pandèmiques sobre la professió que també observem en altres artistes d’enguany, com Matías Daporta o els Montdedutor) i es declina en diferents emergències que s’interrelacionen entre si. El Futuro és una peça escènica, i un manual imperfecte per a la imaginació de futurs a ser llegit en veu alta. També és un taller de creació col·lectiva amb el públic, que entre altres llocs aquest estiu ha tingut lloc a Terrassa. 

Jugant amb picardía i amb la polisèmia de les paraules, a escena El Futuro fila i desfila la seva pròpia trama en un espai de joc constant, ple de significats dobles que impedeixen la conclusió, l’afirmació, l’esdeveniment. Perquè sobre el futur no es pot afirmar res. Amb aquesta estratègia, el Pollo Campero se suma aquest TNT a altres creadores (com la Cuqui Jerez o la Maria Salgado i en Fran Cabeza de Vaca) que en les seves peces també hackegen constantment la possibilitat de construcció d’un discurs tancat. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El futuro. Pollo campero

08/10/2022

Frescor d'universos coneguts

per Jordi Bordes

Les de Pollo Campero són campechanas, és clar. Busquen ujna dicvertida transgressió a partir de retalls que poden sonar homenatges o còpies, encara que probablement, no en siguin conscients. Arrenca amb el pul·lular d'uns penitentes de la Setmana Santa que transiten en el que sembla el final èpic d'una peça (recorden molt als fantasmes desvagats d'Aquellas que no deben morir). tot seguit, uns tècnics col·loquen fins 14 dadires per a celebrar una postfunció De fet, el mateix joc de la mitja part d'Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach. O en aquell Currículum de Carles Alberola de fa més de 25 anys. O com el desmuntatge de Cómeme el coco, negro de La Cubana, si es vol passar a la revista i al desfase més divertidament exagerat. La metateatralitat patètica de ser performer i personatge alhora i voler explicar el què hauria de passar (i no va) també ressona a Grandíssima illlusione.

direu que tot està inventst, i és cert. El que sobta és que, jugant amb elements coneguts, són capaces d'entretenir amb una comicitat que juga amb gags primaris i fàcils però que funcionen, deixant de banda les reflexions intel·lectualoides per a la sessió del Cineclub o per al passi següent.