El joc de l’amor i l’atzar

Teatre

informació obra


Autoria:
Pierre de Marivaux
Traducció:
Salvador Oliva
Direcció:
Josep Maria Flotats
Escenografia:
Ezio Frigerio
Vestuari:
Franca Squarciapino
Il·luminació:
Albert Faura
Composició musical:
José Antonio Gutiérrez
Ajudantia de direcció:
Pep Planas
Intèrprets:
Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana, Mar Ulldemolins
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Mig segle abans de la Revolució Francesa, l’extraordinari grau de refinament amb què s’expressa la llengua de Marivaux s’endinsa en territoris d’indefinició, incerteses i esterilitat que preludiaran un final d’època a l’hora d’entendre el llenguatge en les relacions humanes, i, de retruc, la manera de concebre la col·lectivitat.

En un moment en què la raó pràctica burgesa comença a revolucionar la manera d’entendre els codis socials, el marivaudage és un cant de celebració a la galanteria amorosa que explora els equilibris entre l’art popular de la Commedia dell’Arte i la llengua aristocràtica de saló, i construeix uns laberints que amaguen ombres entre les quals bateguen algunes de les principals tensions del seu temps.

En aquesta comèdia de Marivaux, la més coneguda de l’autor, l’aparent transgressió de les fronteres de classe s’acaba convertint en un ball de disfresses en què el veritable protagonista és el paper de l’educació com a pedra angular en la construcció de la societat moderna.


Crítica: El joc de l’amor i l’atzar

08/05/2014

Deliciós mirall antic, Flotats torna amb la tradició i amb repartiment juvenil

per Jordi Bordes

Josep Maria Flotats ha tornat a la direcció d'un espectacle al TNC amb un clàssic divertit, que respon bé a la fórmula per ser atractiu al públic de la Sala Gran. Amb una escenografia molt eficaç i aparentment senzilla (un teló pintat elimina el fons del jardí que es podria disposar per les dimensions de l'escenari) el director serveix la comèdia d'embolics amb un repartiment jove. Perquè ho demana els papers però també, molt, perque Flotats vol signar un pont amb els nous autors. Per venir al TNC ha triat l'obra que demanés aquest tipus d'actors. El treball que fan els intèrprets és d'un treball de dicció i d'una gestualitat precisa, certament. Hi ha bon gust a escena, amb el contrast de les escenes insinuantment tòrrides dels dos criats (Mar Ulldemolins i Rubén de Eguia)  que, per uns instants, vesteixen el paper dels amos (Vicky lunego i Bernat Quintana).

 La pega de la peça és que, tot i circular amb molt de ritme, s'encalla amb l'embolic que el públic coneix des del primer moment: són còmplices amb el secret del pare (Àlex Casanovas) i el germà (Enric Cambray). Hi ha una insistència en forçar l'engany que potser fa 300 anys serviria per evidenciar l'exigència de les dones a ser més combatives, a fer-se valdre en una relació que imposaven els pares. Avui, aquests girs, cansen.