El joc de l’amor i l’atzar

Teatre

informació obra


Autoria:
Pierre de Marivaux
Traducció:
Salvador Oliva
Direcció:
Josep Maria Flotats
Escenografia:
Ezio Frigerio
Vestuari:
Franca Squarciapino
Il·luminació:
Albert Faura
Composició musical:
José Antonio Gutiérrez
Ajudantia de direcció:
Pep Planas
Intèrprets:
Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana, Mar Ulldemolins
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Mig segle abans de la Revolució Francesa, l’extraordinari grau de refinament amb què s’expressa la llengua de Marivaux s’endinsa en territoris d’indefinició, incerteses i esterilitat que preludiaran un final d’època a l’hora d’entendre el llenguatge en les relacions humanes, i, de retruc, la manera de concebre la col·lectivitat.

En un moment en què la raó pràctica burgesa comença a revolucionar la manera d’entendre els codis socials, el marivaudage és un cant de celebració a la galanteria amorosa que explora els equilibris entre l’art popular de la Commedia dell’Arte i la llengua aristocràtica de saló, i construeix uns laberints que amaguen ombres entre les quals bateguen algunes de les principals tensions del seu temps.

En aquesta comèdia de Marivaux, la més coneguda de l’autor, l’aparent transgressió de les fronteres de classe s’acaba convertint en un ball de disfresses en què el veritable protagonista és el paper de l’educació com a pedra angular en la construcció de la societat moderna.


Crítica: El joc de l’amor i l’atzar

11/05/2014

Divertiment de luxe

per Iolanda G. Madariaga

Josep Maria Flotats ha tornat a l'escenari del Nacional amb un "clàssic popular": un divertiment que conjuga la tradició del teatre de fira (Commedia dell'Arte) amb el verb fluït i brillant del teatre aristocràtic. Escollir, aquí i ara, Marivaux i, d'aquest, una de les seves peces més conegudes i lleugeres sembla obeir a la voluntat de presentar-nos un exercici d'estil apropiat per a una jove companyia que arrenca. La peça obliga als actors protagonistes a ocultar el seu personatge darrera la màscara d'un altre personatge, un exercici de virtuosisme per a joves actors. Aquest joc tant habitual en el teatre, esdevé l'essencial de l'obra. Amos i criats intercanvien els seus papers buscant la veritable naturalesa de l'amor i acaben reafirmant l'ordre social establert. La proposta escenogràfica ens remet al classicisme francès, amb la seva Grandeur  i el seu equilibrat racionalisme, donant solució pràctica a la gran boca d'escenari de la Sala Gran: un reduït podi ("altar"), convenientment balustrat, serà l'espai simbòlic de la representació, mentre que en els seus marges es courà la mentida -el joc de subvertir l'ordre social. Si exceptuem Alex Casanovas/Sr. Orgon, que va nàixer per al teatre professional en aquell memorable El despertar de la primavera (Wedekin/Flotats, 1986), Flotats -de nou en la seva faceta de director- s'ha volgut envoltar de joves actors i ha fet una tria prou encertada. De ben segur ha esmerçat molt esforç en fer que el text, de difícil llenguatge, arribi net, clar i amb tota la seva lluentor; llàstima que no hagi aconseguit similar proesa en servar la unitat de to del llenguatge gestual (encara és a temps de polir-la!). Són petits detalls que el públic de l'estrena va menystenir per brindar un ampli i calorós aplaudiment a la companyia i al seu director.