El joc de l’amor i l’atzar

Teatre

informació obra


Autoria:
Pierre de Marivaux
Traducció:
Salvador Oliva
Direcció:
Josep Maria Flotats
Escenografia:
Ezio Frigerio
Vestuari:
Franca Squarciapino
Il·luminació:
Albert Faura
Composició musical:
José Antonio Gutiérrez
Ajudantia de direcció:
Pep Planas
Intèrprets:
Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana, Mar Ulldemolins
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Mig segle abans de la Revolució Francesa, l’extraordinari grau de refinament amb què s’expressa la llengua de Marivaux s’endinsa en territoris d’indefinició, incerteses i esterilitat que preludiaran un final d’època a l’hora d’entendre el llenguatge en les relacions humanes, i, de retruc, la manera de concebre la col·lectivitat.

En un moment en què la raó pràctica burgesa comença a revolucionar la manera d’entendre els codis socials, el marivaudage és un cant de celebració a la galanteria amorosa que explora els equilibris entre l’art popular de la Commedia dell’Arte i la llengua aristocràtica de saló, i construeix uns laberints que amaguen ombres entre les quals bateguen algunes de les principals tensions del seu temps.

En aquesta comèdia de Marivaux, la més coneguda de l’autor, l’aparent transgressió de les fronteres de classe s’acaba convertint en un ball de disfresses en què el veritable protagonista és el paper de l’educació com a pedra angular en la construcció de la societat moderna.


Crítica: El joc de l’amor i l’atzar

10/05/2014

Marivaux arqueológico

per Juan Carlos Olivares

Marivaux en el TNC, dirigido por un director-actor que conoce de cerca los clásicos franceses. En la Comédie Française tuvo ocasión de familiarizarse –se supone– con los secretos para mantener vivo un texto del siglo XVIII. Quizá la próxima vez Josep Maria Flotats logre compartir con el público el misterio para que una comedia galante como El joc de l’amor i de l’atzar sea algo más que un elegante ejercicio de estilo, con el agravante que la elegancia la aportan el escenógrafo (Ezio Frigerio) y el iluminador (Albert Faura). Si la opción –tan justificable como cualquier otra– es el respeto absoluto a la tradición y la defensa del historicismo aplicado al teatro, hay que ser del todo consecuente con la decisión y recrear en unas interpretaciones armónicas las maneras del teatro del Siglo de las Luces, reproducir la finura irónica del marivaudage. Y en este aspecto es donde más falla esta puesta en escena. Parte del reparto lo consigue, pero otros como el desmadrado Arlequí de Rubèn de Eguia y la Sílvia sin gracia y clase de Vicky Luengo, rompen el tradicionalismo impuesto por Flotats.