El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai

Teatre | Nous formats

informació obra


Autoria:
Xavier Bobés , Alberto Conejero
Intèrprets:
Xavier Bobés , Sergi Torrecilla
Direcció:
Xavier Bobés, Alberto Conejero
Dramatúrgia:
Alberto Conejero
Escenografia:
Pep Aymerich
Vídeo:
Albert Coma
Il·luminació:
Julià Carboneras
Sinopsi:

Una delicada peça de teatre d’objectes basada en les redaccions d’uns nens que no han vist mai el mar.

Aquesta és la història d’una promesa que no es va poder complir, la que va fer un mestre als seus alumnes. El mestre era Antoni Benaiges. Els alumnes eren els nens i nenes de l’escola rural de Bañuelos de Bureba, un poble de la província de Burgos. La promesa la va fer un dia d’hivern de l’any 1936. Els va prometre el mar.

___________________________________________________________________________________________________

L'any 1934 el jove mestre català Antoni Benaiges arriba a l'escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit poble de Burgos. Pocs mesos després paga de la seva butxaca una empremta i un gramòfon. Des d'aquell mateix any, els nens i les nenes publiquen les seves emocions, somnis i pensaments.

El mes de gener de 1936, els nens i les nenes publiquen El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca. El quadern «conté, en format de vers, més que de prosa, les expressions dels escolars de com s'imaginen el mar, les seves pors i els seus somnis». El mestre els promet que aquell mateix estiu els portarà a Catalunya perquè coneguin el mar. El 25 de juliol de 1936 Benaiges és afusellat. La promesa del mestre ja no es podrà complir.

La peça –fruit de la nostra primera trobada com a creadors– proposa un dispositiu en el que els objectes, el poema i el material documental conviuen sense jerarquies.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai

21/02/2022

La impremta de la memòria

per Manuel Pérez i Muñoz

«Si conseguimos que una generación, una sola generación, crezca libre en España, nadie les podrá arrancar nunca la libertad». Aquesta frase, pronunciada pel mestre republicà que interpreta Fernán Gómez a 'La lengua de las mariposas', és una de les més boniques del cine espanyol, perquè fa mal en la ferida d’aquella Història, la més trista sens dubte, com deia Gil de Biedma, perquè acaba malament. En el fatídic 1936, Antoni Benaiges és detingut pels sublevats feixistes. Després de ser torturat de manera inhumana i d’haver patit humiliació pública, el seu cos afusellat acaba en una fossa comuna. El seu únic delicte: haver intentat erradicar l’analfabetisme d’un petit poble burgalès de 200 habitants. Benaiges, ajudat per una impremta, va plasmar somnis i anhels dels seus alumnes a través de diverses revistes. En una de les últimes, els nens imaginaven un mar que mai havien vist. Material sensible que ara dos poetes, Alberto Conejero amb la paraula i Xavier Bobés mitjançant els objectes, reintegren en forma d’espectacle. Aquestes dues maneres d’entendre el llenguatge escènic conflueixen: d’una banda, un pla narratiu més convencional i, en paral·lel, el dibuix d’ambients traçat amb una plàstica pretèrita i petita, manipulada amb delicadesa. Maletins, fotos i eines d’impressor que les càmeres tornen gegantesques en pantalla (...)

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ