Des que l'estiu del 2010 es van exhumar les restes d'una fossa comuna a la muntanya de La Pedraja, prop de Villafranca Montes de Oca, a la província de Burgos, on els testimonis dels més grans deien que s'hi havien enterrat prop de tres-cents afusellats pels feixistes del cop d'estat del 1936, el nom del mestre català Antoni Benaiges i Nogués, nascut a Mont-roig del Camp el 1903 i assassinat el 25 de juliol del 1936, va ser objectiu d'una recerca iniciada pel fotògraf Sergi Bernal, que va estar present en els treballs d'exhumació com a documentalista gràfic, arran d'un atzar quan un dels testimonis li diu que en aquella fossa hi havia enterrat qui havia estat el seu mestre a l'escola del poble Bañuelos de Bureba.
De les restes exhumades, només se'n van poder identificar 23 i entre aquestes 23 no n'hi havia cap, pel seu mal estat, que es pogués relacionar amb Antoni Benaiges. Però això no va ser impediment perquè el fotògraf Sergi Bernal busqués els descendents de l'antic mestre republicà, d'idees d'escola moderna, seguidor del mètode Célestin Freinet i impulsor amb els infants de l'escola de Bañuelos de Bureba d'un diari escrit per ells gràcies a una impremta i també un gramòfon que el mestre va pagar de la seva butxaca.
Té un relleu especial la publicació dels infants de l'escola que parlen del mar que no han vist mai i com se l'imaginen. Sobretot a partir de la promesa que el mestre de Mont-roig del Camp els havia fet que els portaria a veure'l en una mena de colònies improvisades i que passarien al mas de la seva família. Antoni Benaiges havia estat abans en una escola de Vilanova i la Geltrú i el seu idealisme el va portar destinat en aquell poble de la comarca de La Bureba per poder treballar amb infants d'una escola rural de l'època.
Gràcies a aquesta recerca del fotògraf Sergi Bernal, el nom d'Antoni Benaiges i Nogués s'ha convertit en una mena de representant de tots els mestres republicans que van patir la repressió feixista. Alguns, com ell, pagant-ho amb la vida. D'altres, amb la depuració feixista i la pèrdua del seu lloc de treball. I també gràcies a aquesta recerca, l'estiu de l'any passat, la població de Mont-roig del Camp i el Memorial Democràtic el van nomenar Fill Il·lustre i des d'aleshores el recorda una placa, al carrer Major núm. 6, davant la casa natal del mestre.
Segurament també que gràcies a aquesta recerca, s'ha arribat a aquest espectacle documental de Xavier Bobés i Alberto Conejero que, amb un registre poètic i tendint al teatre d'objectes, endinsa els espectadors en la petita història del mestre Benaiges, mostra la modernitat d'un tipus d'escola sovint feta individualment —“el senyor mestre”— que va ser estroncada per la imposició del règim franquista i que s'engrandeix per la tragèdia del protagonista.
Antoni Benaiges i Nogués havia nascut, dèiem, a Mont-roig del Camp el 1903. Recordem que Mont-roig del Camp i les seves platges mediterrànies són també un dels mons mítics del pintor Joan Miró que, entre els anys 1920 i 1922, quan és ja a París, ho reflecteix en el quadre «La Masia». Es podria dir que el mestre Benaiges, deu anys més jove que Joan Miró, forma part de la mateixa generació i del mateix paisatge. Benaiges es va titular en magisteri el 1929 i el 1934, després del seu pas per Vilanova i la Geltrú, va guanyar la plaça de mestre de l'escola de Bañuelos de Bureba, una localitat que no passava dels 200 habitants. Aquell juliol del 1936, que havia de ser el que portés a descobrir el mar als infants de la seva escola, l'aixecament militar contra la República ho va capgirar tot.
He dit abans que el mestre havia comprat una impremta i un gramòfon. El gramòfon també és important perquè en aquest muntatge fet de sensacions i objectes té un paper important d'arrencada que mostra sense paraules com un artefacte, un disc de pedra i una música poden ser una llosa per al destí tràgic d'una persona. ¿Quin odi devia promoure el mestre Benaiges quan els feixistes el van condemnar just set dies després de l'aixecament? ¿Perquè ensenyava en llibertat? ¿Perquè feia que els seus alumnes aprenguessin a pensar? ¿Perquè somniar en la il·lusió de veure el mar era massa revolucionari potser?
Si l'intèrpret i creador Xavier Bobés es mou amb els petits objectes —uns Encants en miniatura— com si acaronés un passat que ha fugit del record i el volgués recuperar per sempre, l'actor Sergi Torrecilla es posa en la pell del mestre republicà i li dóna vida i li fa transmetre tot l'idealisme que la seva vocació el va portar, com diu molt bé una de les seves nebodes en un vídeo documental, a estar en el lloc equivocat en el moment més inoportú.
No cal repetir una vegada més que la recuperació de la memòria és imprescindible. Malgrat el registre oníric de l'espectacle de Xavier Bobés i Alberto Conejero, per a segons quina generació d'espectadors, probablement els serà inevitable recordar una història que s'emparenta amb la d'Antoni Benaiges. Es tracta de la versió cinematogràfica del conte «La lengua de las mariposas», de l'escriptor gallec Manuel Rivas, que José Luis Cuerda va portar el 1999 a la pantalla amb un imponent Fernando Fernán Gómez com a mestre d'escola.
Allà, Don Gregorio, el mestre, abans de l'aixecament militar, no és el típic mestre que pega els alumnes —que és la por que tenia Moncho, el petit protagonista del conte— sinó que els ensenya a observar la natura i a viure en llibertat. Quan els feixistes entren al poble, Don Gregorio és un dels que s'emporten amb el camió dels condemnats mentre alguns dels veïns els insulten cridant-los "rojos" i “asesinos”. Però el petit Moncho, en comptes d'això, corre darrere el camió i crida “Tilonorrinco! Espiritrompa!”, que són dues de les paraules que va aprendre amb l'observació de la natura de Don Gregorio.
Aquests “tilonorrinco” i “espiritrompa” són l'equivalent del “mar” imaginat dels infants de l'escola de Bañuelos de Bureba. Són el símbol de la llibertat que molts mestres de l'època republicana com el gallec Don Gregorio o el català Antoni Benaiges van imprimir en aquells infants de la guerra i que, a pesar dels intents opressors del feixisme, ningú no els hi va arrabassar mai més. (...)
