Què salvem del temps?, repeteix diverses vegades el protagonista d’aquest espectacle. El record és un dels temes més presents en la trajectòria de Xavier Bobés, un artista expert en donar vida als objectes a partir de les històries d'aquests. En aquesta ocasió, el barceloní s’alia amb Alberto Conejero, dramaturg que ja va demostrar la seva habilitat per emocionar amb les paraules amb La piedra oscura. Basades en fets reals ocorreguts durant la Guerra Civil, les dues obres tracten la vida d’un home que va pagar amb la vida els seus ideals. A La piedra oscura era Rafael Rodríguez Rapún, amant de Lorca, i a El mar... és Antoni Benaiges, un mestre revolucionari versat en els ideals republicans.
La història es narra des de la mirada del protagonista, una visió idealista i apassionada encarnada colpidorament per Sergi Torrecilla. El text, de frases curtes i sòbries, traspua una gran tendresa. Amb tot, l’obra està lluny de ser naïf: la tragèdia es gesta en els petits detalls, quasi imperceptibles per a la mirada de Benaiges però subtilment incorporats. En això contribueix la posada en escena, amb “només” dues taules, una pissarra i un desplegament d’objectes de l’època amb una funció tant evocadora com narrativa. La coreografia està mil·limetrada per mantenir ritme i poesia: les cadires volen fins a arribar a la seva posició i les taules es mouen en el moment just. Les músiques ens transporten fins als anys trenta mentre guien els moviments de Bobés i Torrecilla, executats amb delicadesa, precisió i compenetració.
Estrenat a la Sala Tallers del TNC i pensat com a muntatge a la italiana, la proposta renuncia a la proximitat que requereix la manipulació dels objectes petits. A canvi, incorpora l’ús de càmeres en directe i fins i tot realitat augmentada. L’obra continua guanyant de prop, però els recursos audiovisuals estan ben integrats en l’atmosfera artesanal. Aquestes tecnologies permeten ampliar els límits creatius i evoquen la innocència i la capacitat imaginativa de la infantesa, el nucli central de la vida de Benaiges.
La memòria d’un crim imperdonable i l’homenatge a la labor educativa són temes que sempre atrauen. En aquest cas, a més, es tracten d’una manera tan delicada com els objectes a manipular, plena de nostàlgia i lluny del sensacionalisme. El resultat és una peça captivadora, poètica i corprenedora que reivindica, diverteix i emociona.
