«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra va saltar ràpidament fronteres i va convertir l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses, aleshores encara jove, de la dramatúrgia francesa.
«El pare» té un repte afegit per a aquells que s'hi volen enfrontar: només pot ser interpretada per un actor que tingui aproximadament o que aparenti l'edat prou avançada per fer creïble el seu personatge. En aquest cas, l'Andreu, el personatge protagonista interpretat per l'actor Josep Maria Pou —que en té 78—, és en la ficció a la ratlla dels 76, potser una mica aviat per patir demència senil, però no impossible, tenint en compte els avenços cada vegada més precoços de la malaltia.
I un altre repte: cal també que l'actor que l'interpreta sigui, sobretot, un mestre de l'escena. Condició superada aquí amb escreix. Aquesta virtut ja es va donar en la versió cinematogràfica més recent, tot i que perdent alguns matisos irònics de l'original teatral, la que protagonitza l'actor Anthony Hopkins, que li va valer l'Oscar com a millor actor del 2021. També alguns espectadors —o molts espectadors— recordaran la versió espanyola que el 2016 va interpretar en el mateix escenari del Teatre Romea el veterà actor Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) i que en aquella ocasió va dirigir José Carlos Plaza, amb una companyia en la qual hi havia també, en el paper de la filla del protagonista, l'actriu Ana Labordeta, filla del desaparegut cantautor José Antonio Labordeta (Saragossa, 1935 - 2010). Aquí, aquest paper li ha tocat a una altra espasa de l'escena catalana, l'actriu Rosa Renom.
L'autor de l'obra, potser per no predisposar els espectadors abans d'hora, afirma que «El pare (Le père)» és una "farsa tràgica". En tot cas, diria jo, és una obra amb una trampa molt ben calculada que fa que en les primeres escenes els espectadors esclatin a riure d'algunes de les reaccions que té l'Andreu —un exenginyer que diu a una de les cuidadores que era ballarí —alça Manela!— i que no troba mai el rellotge de polsera. Però que els espectadors aspirants a comèdia no se'n refiïn perquè aquestes rialles es van corglaçant a manera que avança la trama.
Segons les últimes estadístiques, una de cada vint persones majors de 65 anys pateixen Alzheimer, i la xifra puja alarmantment a partir dels 85 anys en què és una de cada cinc qui n'està afectada. Per això, i també per les diferents patologies similars a l'Alzheimer, que provoca la demència senil en la generació dels avis actuals amb més esperança de vida que anys enrere, molts dels espectadors se senten interpel·lats per l'obra perquè poques famílies hi ha que no en tinguin o n'hagin tingut un precedent entre els seus més pròxims.
Però l'obra no enganxa tothom perquè pretengui ser una peça teatral d'autoajuda, ni molt menys, sinó perquè la seva estructura, el seu guió basat en la simplicitat i l'espurna de lucidesa que encara tenen els malalts d'Alzheimer i, aquí també, la seva interpretació, aconsegueixen tocar amb valentia i ironia intel·ligent el que és un dels drames familiars contemporanis.
¿I com es representa simbòlicament la pèrdua que el protagonista de l'obra va tenint del seu passat, de la seva identitat, del seu entorn i dels qui l'envolten? Doncs, amb una estratègia escenogràfica que sembla feta amb tècnica de càmera. És a dir, tot passa dins d'una caixa il·luminada que encercla les accions i els personatges que van desapareixent de la memòria de l'avi Andreu i que engoleixen els espectadors en flaixos d'il·luminació crepuscular com si ells fossin el mateix protagonista fins que el passat ja no existeix i l'alarma definitiva es produeix quan el protagonista es pregunta «¿Qui sóc jo...?»
«El pare» és una obra que, si l'analitzes dramatúrgicament a fons, l'autor se l'hauria pogut plantejar gairebé com si fos un monòleg. Però no. Hi ha cinc personatges més que envolten el protagonista. La filla de l'Andreu (l'esmentada actriu Rosa Renom), una cuidadora i una auxiliar de residència (les actrius Mireia Llamolla i Victòria Pagès, atenció al paper enigmàtic d'aquesta), el company de la filla (Pep Pla) i un infermer de la residència (Josep Julien). Un bon equip interpretatiu que dóna vida i color als cinc personatges i que garbellen la difícil i delicada relació entre l'amo i senyor del cos que no perd gens la força i la ment que se li va desfent com la sorra quan rep els embats de les ones de la platja. Una relació amb el protagonista que no pot millorar cap remei i que a vegades té una pàtina irritada, a vegades és plena de felicitat, a vegades resulta desconcertant i a vegades és agredolça, com la que provoca els somriures glaçats de l'auditori.
De tots els personatges que envolten l'avi Andreu, el paper de la seva filla (Rosa Renom) és el que agafa el caràcter de coprotagonista perquè és també qui pateix de primera mà la pèrdua de memòria del seu pare. ¿Ha de renunciar la filla a la seva vida per acompanyar la malaltia del seu pare, o ha de fer el seu projecte, divorciada, amb un nou company, amb un projecte de futur a Londres?
L'actriu Rosa Renom manté el seu paper entre el cop inicial pel diagnòstic de la malaltia i l'amor que sent pel seu pare, un reflex del sentiment de tants fills i filles de pares o mares ja grans que, contràriament al que passa en néixer, intenten simbòlicament unir una altra vegada el cordó umbilical, però descobreixen, potser tard, que ja no s'és a temps que es revisqui cap connexió. (...)
