El Preu

informació obra



Traducció:
Carme Camacho
Direcció:
Sílvia Munt, Sabine Dahrendorf
Intèrprets:
Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco, Rosa Renom, Hervé Costa
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Kiko Planas (aai)
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Raquel Cors, Daniel Lacasa
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Bitò Produccions
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

En Víctor i l'Esther, la seva dona, convoquen el germà del primer, en Walter, a la casa on van viure amb els seus pares durant la infantesa. En Víctor és un policia que està a punt de retirar-se i el germà, un cirurgià d'èxit. S'han trobat perquè l'edifici s’ha d’enderrocar i esperen un taxador que els dirà el preu dels mobles de la família que encara omplen les habitacions.

Són a les golfes, examinant els objectes dipositats sota una capa de pols, però aquestes velles andròmines no són l'única cosa que hi ha a la casa: també hi ha una pila de records, fantasmes que faran pensar els protagonistes en com podrien haver estat les coses si, en cert moment, haguessin pres unes altres decisions.

Rosa Renom, finalista en la categoria d'actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Crítica: El Preu

04/07/2016

Tall clàssic, repartiment més que solvent

per Jordi Bordes

La posada en escena de Sílvia Munt aposta per una mirada molt realista: respectable però que no arrisca en gaire res. Tot i així, el repartiment solvent aconsegueix donar profunditat als personatges i alguns tocs de comicitat (sort de'n Solomon, que dóna un contrapunt còmic al quadre fosc i depriment) imprescindibles. Si la memòria no es torça, sí que supera la proposta d'El precio, que es va poder veure el 2003 al Romea, amb Juan Echanove de protagonista.

L'espai és un pis buit amb una pila de mobles amuntegats a una punta del saló. La butaca és l'única que aguanta enmig de la sala: era on s'asseia el pare els seus últims anys de vida. Sense ser-hi, té una presència quasi física, constant en la conversa i en els girs dramàtics dissenyats per Arthur Miller i respectats a l'extrem per la direcció. És una peça que no interpel·la com la de Les bruixes de Salem, en què hi havia una amibició dramatúrgica major i que la mirada d'Andrés Lima insisteix en enviar connexions als espectadors d'avui. Aquesta producció no ho pretén. És una decisió lícita però potser és una oportunitat perduda per arribar a un tipus de públic més actiu. Ramon Madaula va oferir peces més ambigües amb el mestratge de Yasmina Reza (tot i que, certament, el públic no els va voler fer tot el costat que es mereixien) com quan van signar Una comèdia española, el 2009 al TNC, amb direcció de Sílvia Munt. I Un déu salvatge, el 2010 al Goya, amb direccio de Tomzin Townsend. El preu és un espectacle correcte que queda un pèl lluny de l'espectador actiu.