El Regne de les dones és un text original escrit a partir del relat del mateix títol d'Anton Txèkhov.
Anna Akímovna és una dona que ocupa, per atzar, un espai que no li correspon, que habita una vida que detesta però de la qual no pot fugir.
La versió juga amb el temps i amb la personalitat de la protagonista: L'Anna Akímovna és 10 anys més gran que en el relat original, s'ha convertit en una persona madura, més forta, més cínica, més desencisada però amb més sentit de l'humor i amb una fragilitat revisitada.
L'espectacle vol encarnar els anhels, les pors i els desitjos d’Anna Akímovna i la seva manera desencaixada i desclassada de formar part d'aquest món a partir i revisitant el punt de vista i les paraules expositives, quirúrgiques i emocionants de Txèkhov.
Fins a l'1 de febrer es pot veure a la Sala Dau al Sec El regne de les dones, una creació de la companyia Oblideu-vos de nosaltres a partir de la nouvelle homònima d’Anton Txékhov, que relata els anhels i la insatisfacció íntima d'Anna Akímovna, una òrfena de vint-i-cinc anys que es veu desclassada de la millor manera: procedent de classe humil, passa a ser hereva de la propietat i la direcció d'una fàbrica amb gairebé dos mil treballadors. Aquest relat llarg de 1984, del qual es mantenen els passatges més evocadors ‒us recomano que el llegiu en la traducció de Juan Gabriel Saiz, dins la col·lecció Petits Plaers (Viena Edicions, 2019)‒, és el punt de partida per a un nou text, escrit per Evelyn Arévalo, que també l'interpreta, sota la direcció de Joan Fullana. En la versió escènica, a la rememoració de tot el succeït el dia de Nadal, que en el conte apareixia repartit en quatre capítols ‒corresponents a les diferents parts o activitats del dia: vigília, matí, dinar i vespre‒, se superposa el present del personatge, que té deu anys més que en l'original. És la mateixa Anna Akímovna qui narra en primera persona, abolint la instància del narrador omniscient i resolent una part del futur que aleshores resultava tan incert.
Evelyn Arévalo és una actriu amb una forta personalitat. Encara recordo la seva Liudmila Ignatenko a Carrer de Txernòbil, adaptació escènica d'un dels relats de vida recollits a La pregària de Txernòbil de Svetlana Aleksiévitx. Ara s'endinsa de nou en terreny literari eslau, no per abordar una realitat testimoniada, sinó per recrear amb una naturalitat i un vitalisme encantadors una ficció txekhoviana. Emmarcada en la delicada escenografia de Roger Orra ‒amb arranjaments florals a càrrec de Francina Planas‒, i cromàticament harmonitzada amb l'espai gràcies al vestuari dissenyat per Laura Figueras ‒que suggereix una aristocràcia assilvestrada i aposta per colors predominantment càlids‒, l’Akímovna (re)imaginada i interpretada per Arévalo, tan autoconscient com la de Txékhov però més desenganyada, contempla tant el passat com el present amb un cert cinisme i, malgrat tot, serva intacte l'anhel d'enamorar-se. No incideix gaire en l'aclaparadora responsabilitat que suposa per a ella tractar amb els treballadors i respondre pel seu benestar i condicions laborals; més aviat, bascula entre una projecció idealitzada, evasiva, i la constatació que cap home serà mai capaç d'estimar-la com ella voldria.
Probablement li hauria pertocat un destí de serventa, si el seu oncle, que no tenia descendència, no l'hagués nomenat hereva. “Així és com em vaig fer rica”, rebla. Es remunta a la vigília del Nadal de fa deu anys, i recorda la seva visita de beneficència ‒per la necessitat imperiosa de treure's de sobre uns “diners pestilents”, obtinguts arran d'un plet guanyat per via judicial‒ a casa d'un empleat seu que fingia patir molta misèria. El mercantilisme i l'adulació interessada li provoquen un rebuig gairebé físic, igual com l'avergonyeix la seva pròpia filantropia: inútil, avorrida i ridícula. En aquest joc intricat de llagoteries i ofenses encobertes o furtives, determinats treballadors només s'humilien davant ella perquè es consideren millors, mentre que els doctors, funcionaris i dames la menyspreen en secret per la seva humil procedència. Hi ha un obrer, però, que l'enamora; fins i tot anys més tard, quan ell ja és casat i a punt de deixar la fàbrica, Anna Akímovna hi fantasieja una mica infantilment.
Té molt d'encant la remembrança del dia de Nadal, deu anys enrere, amb el fregadís lleuger d'un vestit lluent i la sensualitat de les olors procedents de la cuina, “el regne de les dones”, on les ties i les serventes es desfeien en afalacs. Destaca el to encisador i enèrgic amb què descriu tots i cadascun dels detalls. Mentre arregla uns guarniments florals enfilada a una escala, explica amb placidesa com, volent creure en tot el que li deien, repartia petons i rubles. Malgrat tot, era ben capaç de copsar l'odi i el menyspreu en les genuflexions interessades, tant allà com al pis de dalt, reservat a les visites de l'alta societat. Tot i viure molt reconcentrada i pendent de si mateixa, percebia ben clarament la crueltat del costum que obligava els treballadors ‒aquell món obrer de la primera industrialització, en la Rússia tsarista‒, els nens de l'escola i la resta de beneficiaris a sortir de casa el dia de Nadal per felicitar-la i mostrar-li el seu respecte. Ara la gent, quan vol demanar-li diners, li envia flors.
Akímovna acoloreix flors com qui vol fer més evident l'artifici, o com qui, en virtut d'una “fantasia alquímica”, s'entesta inútilment a mantenir una bellesa passatgera ‒a convertir en perenne el que és efímer i volàtil‒, mentre a fora res no s'atura. Explica com l'advocat Lisèvitx ‒que continua veient deu anys més tard, quan ja ha sucumbit del tot al destí de la seva classe social d'adopció‒ papalloneja al seu voltant, amb la gràcia mandrosa que el caracteritza. Akímovna es mostra juganera i desenfadada quan parla d'aquest home instruït que disserta de manera afectada sobre literatura, fingeix alguna estudiada vacil·lació ‒per pura coqueteria o com a estratègia de seducció‒ i l'anima a practicar el llibertinatge. També una pelegrina que anomenen Escorpí ‒Arévalo adquireix un to més dur quan la imita, com qui està a punt d'arribar a alguna veritat esmolada‒ li aconsella que trobi un marit per mantenir les aparences i després s'enamori de qui li plagui. La vida de la dona és curta i cal aprofitar cada hora i cada dia.
Al final del relat de Txékhov, Anna Akímovna desitja que es produeixi un canvi en la seva vida, per escapar de l'angoixa de l'espera; deu anys més tard, després d'un matrimoni infeliç i ja desfet, els anhels perduren ‒si més no en el refugi de la memòria i del somieig‒. I, mentre escup sobre ella mateixa les paraules que imagina en boca d'altres ‒nova rica de “refinament mal après”, “euga de mala sang”, “gossa barrejada”, trepa, arribista‒, continua entregant-se a fantasies amoroses. Pobra excèntrica que delira, es diu amb crueltat, interioritzant la mirada dels qui l'envolten. Ella no pertany ni al pis de dalt ni al de baix. Viu al regne de les flors i les il·lusions macerades.
Crítica publicada a Núvol el 30 de gener de 2024
