Costa molt que es prodigui Mercè Sàrrias als escenaris perquè la seva faceta de guionista li deu acaparar massa temps de la creació. Ara, precisament, en aquesta obra de teatre gravada via Zoom juga a la peripècia de les guionistes que volen transformar uns fets reals en un documental de ficció. De fet, la peça s'inspira, efectivament, en el cas de l'exregidora de Ciutat Vella, Itziar González. És valent provar de traslladar a l'escena el cas però no manté prou la distància necessària i el codi, desafinat, encalla tota la resta.
Fer teatre per les xarxes significa crear una convenció nova amb el públic. Si més no, això és el que han decidit Victoria Szpunberg (La casa de Bernarda Alba) i Pau Miró (Terra baixa) i també Pau Vinyals en l'anterior lectura dramatizada del cicle (es recomanava, fins i tot, que s'escoltés amb els ulls tancats): El gegant del Pi. Ell s'incloïa com a personatge i dramaturg en primera persona . La seva sinceritat i honestedat salpebrat amb tocs d'intriga van atrapar l'audiència. En canvi, ara es demostra que representar des de la ficció amb l'austeritat de Zoom es converteix en una mala còpia d'una pel·lícula quasi intranscendent. I és una llàstima perquè la intenció dramatúrgica era molt ferma. També és cert que el teatre documental, amb pèls i senyals, pot col·lapsar l'audiència i funciona millor si s'esquitxa de comèdia. Ho ha comprovat bé Jorge Yamam-Serrano amb els seus dos treballs de voluntat similar però de posada en escena diametralment antagòniques (Camargate i La revelació 1.0). En el cas que ens ocupa hagués estat molt més fàcil i directe posar noms i cognoms (Itziar, Cas Palau i el sospitós hotel que s'havia de construir-hi a la cantonada de la Salle Condal...), sobretot quan es revela la situació del cas, just quan ha sentenciat el Suprem, en el subtitulat final. Els membres de Mos Maiorum no han tingut cap pega en posar veu a l'especulació turística a Gentry.
Maria Pau Pigem i Mònica Glaenzel són les dues guionistes que es discuteixen per plasmar de la manera més eficaç, rigorosa i alhora atractiva el seu documental. Eli Iranzo té el bombó de la peça interpretant el personatge excèntric, que ha entrat al projecte per compassió i que anirà guanyant pes específic, dia a dia. Sarrias, com les guionistes, debat si mantenir una trama principal (el cas Itziar González) o ampliar-ho en línies paral·leles, tot edulcorant-ho amb les trames personals de les dones de mitjana edat (amb la broma del marit i la crisi zen dels 50).
Tot i jugar amb claus de raccord, com si les protagonistes compartissin puntualment reunions (com quan es passen els guions d'una càmera a una altra) a casa d'una amiga o d'una altra, en realitat s'evidencia que no és lògic el pas del temps (5 anys pel cap baix) sense que, en cap moment hi hagi cap canvi de vestuari de les dues protagonistes. És evident que es tracta de teatre confinat i que aquest detall seria superflu si s'hagués donat aquesta clau de metateatralitat, però com que l'únic pla que mana és el de la telesèrie, deixa l'aparent realisme en evidència.
La dramaturga li agrada posar els personatges en situacions extremes per a posar la humanitat en un microscopi i descomposar les actituds egoistes. Ho ha fet recentment a Eva i Adela als afores (Sala Beckett, 2017) i, dins del doblet del T6 del TNC amb una divertida i ecologista comèdia (En busca dels mosquits albins) i amb un teatre negre policíac (Informe per a un policia volador). Ara, ha optat per un teatre de notable voluntat política tot denunciant les màfies dins de les esferes de la burocràcia de l'administració però ha optat per una bala de calibre equivocat, de poc impacte, lamentablement. Però és una vàlida experiència de traslació teatral per saber què respira i què no respira des de les pantalles.
