Una família desestructurada es troba per Nadal. La filla ve carregada de bones intencions, i això ja és garantia de qualsevol desastre. Una comèdia delirant de la dramaturga peruana Mariana de Althaus, membre del Colectivo Viaexpresa, dirigida per Carol López.
Una intriga divertida circula per aquest Sistema solar tant familiar. Carol López torna a un perfil de comèdia, amb punts de sorpresa imprescindibles (i que no es poden desvetllar) i instants d'emoció a flor de pell. És una peça que remet als seus inicis com a dramaturga (VOS, 2005), en què els personatges van revelant els seus secrets. En què el públic, té molt poca informació però a vegades, és cabdal per als personatges que viuen els seus secrets amb una tragèdia simpàtica. Tot és despullat i es va embrutant com l'aparent perfecció del caràcter dels personatges. Però, tot i la situació quasi tràgica d'alguna escena, respira un to bastant amable, de comèdia d'embolics, d'un cert realisme màgic (qui parla amb la tortuga, en realitat? I amb el gos?). Aquest conflicte familiar no té la foscor d'altres àpats que han retratat el cinema i també el teatre com podria ser Celebració (Festen), Romea, 2005, per exemple. Tampoc respira la comèdia de bulevard d'El nom (Goya, 2013). En el fons, hi ha uns passatges que molts espectadors poden reconèixer en els seus menjadors la nit de Nadal (o per Sant Esteve) però no té la profunditat fosca que potser podria semblar, d'arrencada.
El treball dels actors és exquisit, en general. Començant pel nen amb una presència quasi angelical però concloent en moltes fases de l'obra. Aporta tanta informació com els altres personatges. El pare té un cinisme divertit com a avi; i és esquerp, com a pare. Aina i Marc Clotet són dos germans (també a l'escena) prou antagònics. Si ell és més aviat gris, insegur i conservador; ella ho arrisca tot i sembla que hagi de viure la vida com si mai hi hagués un demà. Aquesta energia sedueix i alhora, per moments, espanta. Finalment, el paper de Nausicaa Bonnín és molt incòmode. Perquè és la que s'ho mira des de fora. Assumeix el paper de l'espectador que voldria corregir la situació. I no se n'acaba de sortir. A dins té els seus fantasmes i, amb molta angúnia, els va revelant, davant d'una egoista desconfiança dels dos germans. Bonnín treballa un personatge amb un posat estrany, com amb les cames arquejades, mirant molt a terra, com escapant-se de demosrtrar qui és ella. Una preciosa incògnita per resoldre la fórmula d'una família impossible.