Això de la família és una cosa ben complicada: en termes generals,
sembla evident que no es pot estar sense ella, encara que – alhora- sovint estar dins d’ella suposi una font de
constants mals de cap. Això , per dir-ho suaument: de vegades, els mals de cap
es transformen en traumes que acompanyen de per vida. De la mateixa manera que
els models que transmet tan venerable institució, s’acaben convertint també
sovint en els models comparatius que condicionen bona part de les eleccions,
decisions i frustracions a les quals s’enfronta una persona un cop comença a
moure’s ( o un cop es creu il·lusòriament que ha començat a moure’s) fora del
seu particular sistema solar familiar. Ara bé: mostra-li a algú que no ha
tingut mai una família com déu mana – o com, amb totes les variants que es
vulgui, ho han vingut manant tots els deus de la civilització occidental des
que aquesta existeix- les trifulges constants , les tensions , retrets i
rencúnies que tant t’amarguen, i que sempre
surten a la llum quan la família es reuneix – posem pel cas, ja que aquest és
precisament el cas a l’obra de la qual ara estem parlant- el dia de Nadal. És
ben possible que , com li passa al personatge que interpreta aquí Nausicaa
Bonnín, aquesta persona es miri amb
enveja les teves baralles familiars, i
et digui com ha trobat sempre a falta
poder barallar-se d’aquesta manera. Al cap i a la fi, com és també ben sabut ,
és molt probable que després d’haver-vos
barallat els uns amb els altres i haver-vos
llançat els plats i els traumes al cap, tots i totes acabeu cantant
plegats al voltant de l’arbre de Nadal i
sota un cel estelat (quan veieu l’obra, ja m’entendreu) alguna d’aquestes
cançons estúpides que t’han acompanyat sempre i que acaben sempre sortint a
col·lació els dies de festa. Una cançó com ara la (d’altra banda, deliciosa)
“Something Stupid” que cantaven junts Frank Sinatra i la filla Nancy allà per
l’any 1967, i que canten també tots els integrants del sistema solar familiar
imaginat per l’autora peruana Mariana de Althaus quan arriba el moment de
posar-hi fi a la comèdia .
I és que això , també és quelcom ben sabut:
aquests petits drames que s’originen dins de les famílies, tant te’ls pots
prendre a la tremenda i fer-ne d’ells una bona tragèdia, com servir-te d’ells
amb humor per fer-ne una bona comèdia. I el cert és que de comèdies – bones, o
no tant bones- sobre famílies més o menys disfuncionals que es posen a parir al
voltant d’una celebració , en portem vistes un bon grapat, tant als escenaris,
com a les sales cinematogràfiques. Ja posats, també portem vistes unes quantes
comèdies familiars ( alguna d’elles, veritablement memorable) d’aquestes que van
néixer al con sud de l’Amèrica de parla hispana quan, amb l’esclat del
“corralito” argentí, es va estendre el costum de començar a fer servir les
cases particulars com a acollidors i petits escenaris domèstics capaços de
crear amb el públic una connexió ben familiar. I de fet, així va començar el
“boom” d’aquesta obra que, originalment, va dirigir la mateixa autora a la sala
d’estar d’uns coneguts. I que, després d’haver sortit de tan íntim context,
haver-se passejat per diferents espais i festivals i haver estat recentment
objecte d’una adaptació fílmica , arriba al Lliure amb la signatura d’una Carol
López que intenta insuflar al material original la seva ben coneguda marca de
fàbrica creativa. Quelcom que assoleix només a mitges: malgrat les picades
d’ullet que dirigeix a l’espectador a la recerca de la seva complicitat, els
desnivells interpretatius i els moments d’un cert desgavell rítmic , abunden un
xic massa. I deixen així a la vista les limitacions d’un text que , ben cert,
conté el grau suficient de revelacions i embolics familiars com per garantir l’eficàcia del
divertiment: per no faltar, no hi falta ni l’ombra de la mort que fa també
sovint acte de presència en aquesta mena de coses, i que introdueix a tot
plegat el seu puntet de dramatisme . Però que, alhora, desprèn no ja una certa
sensació de “déjà vu”, sinó una certa sensació que això que d’alguna manera estem tornant a veure, altres vegades ho hem
vist millor. I de ben segur que (millor o pitjor) ho tornarem a veure, mentre la família
segueixi sent la família. En qualsevol cas: a la llar dels Solar us ho podreu
passar raonablement bé, sempre hi quant no hi busqueu novetats excessives, ni
personatges especialment ben perfilats:
malgrat les aparences o les revelacions que pretenen deixar-nos sorpresos, aquí
tot resulta molt familiar. Potser massa i tot.
