El sistema solar

informació obra



Intèrprets:
Nausica Bonnín, Aina Clotet, Marc Clotet, Guillermo Toledo, Joan Amargós, Quim Àvila
Ajudant de direcció:
Anna Llopart
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Una família desestructurada es troba per Nadal. La filla ve carregada de bones intencions, i això ja és garantia de qualsevol desastre. Una comèdia delirant de la dramaturga peruana Mariana de Althaus, membre del Colectivo Viaexpresa, dirigida per Carol López.

Crítica: El sistema solar

05/04/2018

Traumes familiars moderadament divertits, ficats en una comèdia moderadament eficaç d'originalitat també molt moderada

per Ramon Oliver

Això de la família és una cosa ben complicada: en termes generals, sembla evident que no es pot estar sense ella, encara que – alhora-  sovint estar dins d’ella suposi una font de constants mals de cap. Això , per dir-ho suaument: de vegades, els mals de cap es transformen en traumes que acompanyen de per vida. De la mateixa manera que els models que transmet tan venerable institució, s’acaben convertint també sovint en els models comparatius que condicionen bona part de les eleccions, decisions i frustracions a les quals s’enfronta una persona un cop comença a moure’s ( o un cop es creu il·lusòriament que ha començat a moure’s) fora del seu particular sistema solar familiar. Ara bé: mostra-li a algú que no ha tingut mai una família com déu mana – o com, amb totes les variants que es vulgui, ho han vingut manant tots els deus de la civilització occidental des que aquesta existeix- les trifulges constants , les tensions , retrets i rencúnies  que tant t’amarguen, i que sempre surten a la llum quan la família es reuneix – posem pel cas, ja que aquest és precisament el cas a l’obra de la qual ara estem parlant- el dia de Nadal. És ben possible que , com li passa al personatge que interpreta aquí Nausicaa Bonnín, aquesta persona  es miri amb enveja les teves  baralles familiars, i et  digui com ha trobat sempre a falta poder barallar-se d’aquesta manera. Al cap i a la fi, com és també ben sabut , és molt probable  que després d’haver-vos barallat els uns amb els altres i haver-vos  llançat els plats i els traumes al cap, tots i totes acabeu cantant plegats al voltant de l’arbre de Nadal  i sota un cel estelat (quan veieu l’obra, ja m’entendreu) alguna d’aquestes cançons estúpides que t’han acompanyat sempre i que acaben sempre sortint a col·lació els dies de festa. Una cançó com ara la (d’altra banda, deliciosa) “Something Stupid” que cantaven junts Frank Sinatra i la filla Nancy allà per l’any 1967, i que canten també tots els integrants del sistema solar familiar imaginat per l’autora peruana Mariana de Althaus quan arriba el moment de posar-hi fi a la comèdia .

I és que això , també és quelcom ben sabut: aquests petits drames que s’originen dins de les famílies, tant te’ls pots prendre a la tremenda i fer-ne d’ells una bona tragèdia, com servir-te d’ells amb humor per fer-ne una bona comèdia. I el cert és que de comèdies – bones, o no tant bones- sobre famílies més o menys disfuncionals que es posen a parir al voltant d’una celebració , en portem vistes un bon grapat, tant als escenaris, com a les sales cinematogràfiques. Ja posats, també portem vistes unes quantes comèdies familiars ( alguna d’elles, veritablement memorable) d’aquestes que van néixer al con sud de l’Amèrica de parla hispana quan, amb l’esclat del “corralito” argentí, es va estendre el costum de començar a fer servir les cases particulars com a acollidors i petits escenaris domèstics capaços de crear amb el públic una connexió ben familiar. I de fet, així va començar el “boom” d’aquesta obra que, originalment, va dirigir la mateixa autora a la sala d’estar d’uns coneguts. I que, després d’haver sortit de tan íntim context, haver-se passejat per diferents espais i festivals i haver estat recentment objecte d’una adaptació fílmica , arriba al Lliure amb la signatura d’una Carol López que intenta insuflar al material original la seva ben coneguda marca de fàbrica creativa. Quelcom que assoleix només a mitges: malgrat les picades d’ullet que dirigeix a l’espectador a la recerca de la seva complicitat, els desnivells interpretatius i els moments d’un cert desgavell rítmic , abunden un xic massa. I deixen així a la vista les limitacions d’un text que , ben cert, conté el grau suficient de revelacions i embolics  familiars com per garantir l’eficàcia del divertiment: per no faltar, no hi falta ni l’ombra de la mort que fa també sovint acte de presència en aquesta mena de coses, i que introdueix a tot plegat el seu puntet de dramatisme . Però que, alhora, desprèn no ja una certa sensació de “déjà vu”, sinó una certa sensació que això que d’alguna manera  estem tornant a veure, altres vegades ho hem vist millor. I de ben segur que (millor o pitjor)  ho tornarem a veure, mentre la família segueixi sent la família. En qualsevol cas: a la llar dels Solar us ho podreu passar raonablement bé, sempre hi quant no hi busqueu novetats excessives, ni personatges especialment  ben perfilats: malgrat les aparences o les revelacions que pretenen deixar-nos sorpresos, aquí tot resulta molt familiar. Potser massa i tot.