Quan una obra de teatre s'adapta al cinema, no sempre l'experiència acaba en un bon resultat. A aquesta obra teatral de la dramaturga Mariana de Althaus (Lima, Perú, 1974), la versió cinematogràfica li ha fet molt de mal. Estrenada als cinemes fa pocs mesos, dirigida per Bacha Caravedo i Chinón Higashionna, ha passat sense pena ni glòria, malgrat el petit ganxo de l'actriu Adriana Ugarte, i ha estat considerada unànimament per bona part de la crítica com una pel·lícula "nyonya" de "tarda de diumenge".
Els espectadors de l'obra teatral, dirigida aquí per Carol López —que s'ha estrenat en la versió original de l'autora— faran bé doncs, si per atzar han vist la pel·lícula, d'oblidar-se del seu clon cinematogràfic. De fet, les funcions d'«El sistema solar» al Lliure de Gràcia penjaran aviat el cartell de localitats exhaurides.
Probablement el cinema no ha sabut copsar el rerefons psicològic de l'obra i s'ha deixat enganyar per una pretesa qualificació de simple comèdia quan, en realitat, darrere de l'obra hi ha una tragicomèdia carregada de dolor pel trencament familiar que retrata —potser sí que carregada de tinta però, en tot cas, volgudament carregada— que no deixa que cap dels personatges en surti sa i estalvi.
La directora Carol López fa també una trapelleria personal i intenta enganyar els espectadors en els primers minuts amb un fugaç exercici de falsa comèdia, de teatre dins el teatre: la disposició dels espectadors és a quatre bandes i, encara amb els llums de sala, la protagonista, Aina Clotet, entra a escena com a Aina Clotet —ho fa en català— i escull d'entre les localitats de les grades els personatges que necessita. Que estiguin tranquils els espectadors perquè els intèrprets de la companyia estan prèviament preparats en seients reservats. I quan els té tots —el pare, el germà, la nòvia del pare i el fill petit del germà—, es posen en disposició i comença la història d'aquesta família que, només en un segon, que pot passar per alt, se sap que prové de la nissaga anomenada dels "Solar", cosa que converteix el títol, «El sistema solar», en un doble significat simbòlic.
La trama transcorre sempre en un únic espai, d'escenografia simple tirant a kitsch, el saló de la casa on viu Edurne (l'actriu Aina Clotet), una jove que es dedica a la música amb més o menys fortuna, que ha sortit d'un tractament per malaltia mental, i a qui aniria molt bé rebre un avançament de l'herència del seu pare, Leonardo (l'actor Willy Toledo), separat, amb càrrec de ministre, poc dedicat als fills quan eren petits, que utilitza a estones una cadira de rodes per una presumpta operació recent i que apareix acompanyat de la nòvia, Paula (l'actriu Nausicaa Bonnín), òrfena i sense família de cap mena, exnòvia per a més inri de Pavel (l'actor Marc Clotet) el germà d'Edurne —i germà també a la vida real d'Aina Clotet—, jove vidu, amb un fill petit, Puli (alternant funcions Joel Bramona i Jaume Solà) que és un cas de nen prodigi, barreja de Gerald Durrell i Stephen Hawking, afeccionat per una banda als estels —el sostre escènic anirà il·luminant-se d'efectes estel·lars perquè tot passa la nit de Nadal— i un amant empedreït dels animals —hi ha una tortuga en el repartiment.
Com que «El sistema solar» és una història d'històries, els espectadors viuen permanentment durant vuitanta minuts una sorpresa darrere l'altra en relació a cadascun dels personatges esmentats. I quan es diu "tots", vol dir "tots", del més gran al més petit. Però a la vegada es dibuixa també un quadre familiar que tira enrere fins a avis i besavis i desvela que no hi ha ningú que es pugui alliberar del llast familiar que arrossega i que porta penjat a les espatlles.
Podríem caure en la temptació de dir que Carol López ha dirigit «El sistema solar» en clau "argentina". La història i la procedència peruana de l'autora ho pot fer creure així. Però el fet és que Carol López l'ha dirigida i plantejada en clau local. I per això aquella pretesa "nyonyeria" que denunciaven els cinèfils aquí desapareix i es converteix en reflexió sobre les relacions familiars i connecta molt bé amb els espectadors teatrals i, ni que cal admetre que no sempre una família viu tantes vicissituds alhora, sí que no s'ha de menystenir que a tothom li ha tocat alguna vegada viure'n almenys una... o potser dues i tot.
L'actor Willy Toledo (lligat molts anys a la cèlebre companyia Animalario) fa del seu Leonardo un pare que es manté prudent a no dominar l'escena tot i marcar-ne els passos. Tot el joc es concentra en l'actriu Aina Clotet, amb una Edurne que passa fàcilment d'estats eufòrics a situacions excèntriques sense que l'efecte malmeti la intenció. L'actor Marc Clotet és, amb Pavel, germà d'Edurne, el personatge més discret de tot el repartiment. Una discreció que també mostra l'actriu Nausicaa Bonnín, en el paper de Paula, la nòvia de Leonardo, però que en aquest cas es mou en una caracterització que sembla que la mantingui al marge de tots els altres esperant el seu moment d'espetec final en una sortida de caire surrealista que és una altra dels fils invisibles que planen per tota la trama d'«El sistema solar».
Hi ha llumetes, arbre de Nadal dels "xinos", paquets de regal embolicats en cel·lofana, pare Noel, panettone, pizza, llapis de colors i una guitarra de joguina que serveix per recordar Frank Sinatra i la seva filla Nancy Sinatra i la seva cançó «Something Stupid». I així, entre emocions a flor de pell familiar dels Solar i fragments de Sinatra, s'arriba al final, un final obert, propiciat per la tortuga, mentre l'actor i activista Willy Toledo —del club dels cridats a declarar per la justícia espanyola acusat d'injúries— es treu l'americana groga del personatge de Leonardo —¿una casualitat del vestuari o una reivindicació a favor dels presos polítics?— i surt a saludar mostrant una samarreta vermella d'Open Arms. Per cert, una de les funcions d'«El sistema solar» destinarà tota la recaptació a aquesta oenagé catalana retinguda a Itàlia i acusada falsament sota la miopia europea per la seva feina humanitària a la Mediterrània. (...)
