Encara que us diguin que ‘El Somni de
Gulliver’ és una òpera mecànica amb titelles robotitzats pot costar-vos
concebre aquesta creació que, de tan trencadora, frega el deliri. A cavall
entre l’espectacle i la instal·lació, es tracta d’un format innovador que pot
generar un ric debat sobre la naturalesa de les arts escèniques ja que, si bé
el públic ho viu en rigorós directe, està completament automatitzat.
La criatura (idea, direcció i llibret) és
obra del dissenyador alemany, establert des de fa 30 anys a Barcelona, Roland
Olbeter. Especialitzat en el teatre d’objectes més contemporani i col·laborador
habitual d’artistes com La Fura dels Baus i Marcel·lí Antúnez (reconegut pel
seu art electrònic i experimentació escènica, desenvolupador de la
Sistematúrgia: la dramatúrgia dels sistemes computacionals), fa 17 anys que
Olbeter crea escenografies per a òperes a nivell internacional amb un segell
propi que es desmarca de les convencions del sector.
En aquesta ocasió s’inspira en ‘Els
viatges de Gulliver’ (1726) de l’escriptor i clergue irlandès Jonathan Swift i,
replicant l’estructura de la novel·la, narra la història d’un Gulliver astrònom
que, a punt de morir de vell, somnia un últim desig: descobrir l’origen de
l’univers. Entrem així dins un món oníric que portarà el protagonista a viatjar
per quatre planetes a la cerca de respostes existencials. A cadascun d’ells hi
trobarà curiosos personatges (els “famosos” lil·liputs, la bella
Glumdalklitsch, els immortals i els corbs) que li permetran entendre el
veritable sentit de la vida posant en evidència qüestions universals com la
submissió al poder, el lliurament absolut al plaer, la possibilitat de vèncer
la mort i el destí de totes les coses i persones. L’adaptació del clàssic té,
doncs, diferents nivells de lectura; des de l’estricta aventura còsmica fins a
la metàfora i la sàtira que demanen un extra de reflexió –i, fins i tot,
documentació per digerir-ho completament– a l’espectador.
Els sobretítols que apareixen en
pantalla amb la transcripció del text cantat contribueixen enormement a facilitar
la comprensió de la peça que, més enllà de l’argument i els missatges que conté,
resulta d’interès per la seva inusual posada en escena. Diferents tipus
d’autòmats i mecanismes (el bust del Capità Gulliver, el titella volant dins la
nau espacial, l’exèrcit de nanobots, els planetes....) es fonen amb unes suggeridores
projeccions audiovisuals que contextualitzen gràficament l’acció. L’univers
visual sorprèn per la capacitat de recrear tècnicament tot el que brinda la
imaginació. Si a això hi sumem la indiscutible qualitat musical de l’òpera,
composta per Elena Kats-Chernin i interpretada per instruments electroacústics
robotitzats i vuit cantants d’òpera (també un cor infantil de l’Escola Aula de
Música 7 de Barcelona, que dóna veu als divertits nanobots), ens trobem davant
d’un quadre espectacular.
Juga amb l’estridència, l’atonalitat,
l’enigma poètic, l’explicitat eròtica... Artísticament creativa, defuig de
límits i censures. Arrisca i transgredeix. Per tot això pot descol·locar i
incomodar el públic menys avesat a l’avantguarda escènica, però alhora revelar-li
una altra manera de gaudir de l’òpera. En tot cas, no deixa a ningú indiferent.
