El somni de Gulliver

Nous formats | Òpera

informació obra



Producció:
Bayerische Staatsoper, Teatre Nacional de Catalunya
Autoria:
Roland Olbeter, Enric Montefusco
Direcció:
Roland Olbeter, Enric Montefusco
Dramatúrgia:
Roland Olbeter
Composició musical:
Elena Kats-Chernin
Direcció Musical:
Carlos Fesser
So:
Urbez Capablo
Il·luminació:
Cube, Bz.
Vestuari:
oana Poulastrou / Estudi Chu Uroz
Traducció:
Rosina Nogales
Intèrprets:
Nathalie Pierhumbert, Kike Blanco (manipulació titelles)
Vídeo:
Dog Films
Interpretació musical:
Joan Martín-Royo (baríton), Clàudia Schneider (mezzosoprano), Antoni Comas (tenor), Carlos Fesser (baix baríton), Jordi Domènech (contratenor), Toni Gubau (contratenor), Oriol Rosés (contratenor), Antonio Fajardo (baix), Néstor Pindado Antoni (baix), Nanobots, cor infantil, cantants de l'Escola Aula de Música 7
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Als Viatges de Gulliver, la coneguda obra que Jonathan Swift va publicar el 1726, s'explicava la història fantàstica d'un viatger que descobria tot de països extravagants. Simbolitzaven, de fet, els mals que afecten la humanitat. En ple segle XXI, Roland Olbeter rescata l'autèntica història que amaga l'obra de Swift: la recerca del sentit de la vida.

Olbeter basteix un gran teatre de personatges mecànics,  on Gulliver, el protagonista, es mou en un món recreat mitjançant la música original d’Elena Kats-Chernin, enregistrada prèviament i interpretada per reconeguts cantants d’òpera i instruments electroacústics robotitzats. Aquesta fabulosa maquinària servirà per explicar-nos la història de Gulliver, un astrònom a punt de morir. El científic somia que construeix una nau que el porta a descobrir quatre mons desconeguts. En cadascun d'aquests planetes coneixerà éssers diversos que il·lustren grans qüestions: des de la submissió al poder fins a la tendència a lliurar-se al plaer sense límit, passant pel desig d'immortalitat o el canvi constant que implica l'existència.

Crítica: El somni de Gulliver

11/11/2016

Arriscada òpera avantguardista

per Núria Cañamares

Encara que us diguin que ‘El Somni de Gulliver’ és una òpera mecànica amb titelles robotitzats pot costar-vos concebre aquesta creació que, de tan trencadora, frega el deliri. A cavall entre l’espectacle i la instal·lació, es tracta d’un format innovador que pot generar un ric debat sobre la naturalesa de les arts escèniques ja que, si bé el públic ho viu en rigorós directe, està completament automatitzat.

La criatura (idea, direcció i llibret) és obra del dissenyador alemany, establert des de fa 30 anys a Barcelona, Roland Olbeter. Especialitzat en el teatre d’objectes més contemporani i col·laborador habitual d’artistes com La Fura dels Baus i Marcel·lí Antúnez (reconegut pel seu art electrònic i experimentació escènica, desenvolupador de la Sistematúrgia: la dramatúrgia dels sistemes computacionals), fa 17 anys que Olbeter crea escenografies per a òperes a nivell internacional amb un segell propi que es desmarca de les convencions del sector.

En aquesta ocasió s’inspira en ‘Els viatges de Gulliver’ (1726) de l’escriptor i clergue irlandès Jonathan Swift i, replicant l’estructura de la novel·la, narra la història d’un Gulliver astrònom que, a punt de morir de vell, somnia un últim desig: descobrir l’origen de l’univers. Entrem així dins un món oníric que portarà el protagonista a viatjar per quatre planetes a la cerca de respostes existencials. A cadascun d’ells hi trobarà curiosos personatges (els “famosos” lil·liputs, la bella Glumdalklitsch, els immortals i els corbs) que li permetran entendre el veritable sentit de la vida posant en evidència qüestions universals com la submissió al poder, el lliurament absolut al plaer, la possibilitat de vèncer la mort i el destí de totes les coses i persones. L’adaptació del clàssic té, doncs, diferents nivells de lectura; des de l’estricta aventura còsmica fins a la metàfora i la sàtira que demanen un extra de reflexió –i, fins i tot, documentació per digerir-ho completament– a l’espectador.

Els sobretítols que apareixen en pantalla amb la transcripció del text cantat contribueixen enormement a facilitar la comprensió de la peça que, més enllà de l’argument i els missatges que conté, resulta d’interès per la seva inusual posada en escena. Diferents tipus d’autòmats i mecanismes (el bust del Capità Gulliver, el titella volant dins la nau espacial, l’exèrcit de nanobots, els planetes....) es fonen amb unes suggeridores projeccions audiovisuals que contextualitzen gràficament l’acció. L’univers visual sorprèn per la capacitat de recrear tècnicament tot el que brinda la imaginació. Si a això hi sumem la indiscutible qualitat musical de l’òpera, composta per Elena Kats-Chernin i interpretada per instruments electroacústics robotitzats i vuit cantants d’òpera (també un cor infantil de l’Escola Aula de Música 7 de Barcelona, que dóna veu als divertits nanobots), ens trobem davant d’un quadre espectacular.

Juga amb l’estridència, l’atonalitat, l’enigma poètic, l’explicitat eròtica... Artísticament creativa, defuig de límits i censures. Arrisca i transgredeix. Per tot això pot descol·locar i incomodar el públic menys avesat a l’avantguarda escènica, però alhora revelar-li una altra manera de gaudir de l’òpera. En tot cas, no deixa a ningú indiferent.