El mateix autor Jonathan Swift (Dublín, Irlanda, 1667 - 1745) no va escriure «Els viatges de Gulliver», que va publicar l'any 1726, pensant que fos una obra adreçada als infants. Però com ha passat amb tants altres clàssics, el seu caràcter universal els ha convertit, amb el temps, en literatura per a tots els públics, sobretot, en el cas de «Gulliver», per la seva aventura amb els lil·liputencs.
I aquest és potser l'únic ganxo, a part de les marionetes automatitzades, mecàniques o metàl·liques, que fa que l'espectacle «El somni de Gulliver» es representi dins de la programació familiar del TNC, després que l'estiu passat es veiés només tres dies dins del Festival Grec.
La immensitat d'artilugis i mecanismes que hi ha darrere de la concepció de l'espectacle passen desapercebuts pels espectadors. Un punt a favor perquè vol dir que no es nota ni l'arquitectura ni la cuina interior i se centra només en el resultat final.
Sense cap intèrpret ni manipulador a l'escenari, la història que dura seixanta minuts es desenvolupa totalment enregistrada (només cal mirar la fitxa artística per adonar-se de l'amplitud i l'ambició del projecte) i els moviments i les projeccions són controlats mitjançant la programació informàtica.
Roland Olbeter (Hannover, 1955), escenògraf, violinista i enginyer naval alemany establert a Barcelona des de fa trenta anys, ha format part de múltiples projectes escènicament avantguardistes o potser encara hauríem de dir, com en altres temps, "futuristes", al costat d'altres artistes del ram com La Fura dels Baus o Marcel·lí Antúnez. El seu nom ha estat lligat a la robòtica artística des dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 i uneix la seva passió pels autòmats —perfeccionats amb la tècnica actual— i la música.
Per això, «El somni de Gulliver» és una òpera breu en quatre actes que parteix de l'aventura de Gulliver per conèixer altres mons i el trasllada a la passió humana per l'origen de l'univers i les raons amagades del Bing Bang. Però, com deia abans, el llibret i la composició musical —amb intèrprets de primera línia— i el seguiment que se'n pot fer amb el sobretitulat, s'adreça més aviat a espectadors madurs que no pas als primerencs, els quals en trauran la màgia de la nau espacial de Gulliver, la presència gegantina del seu rostre mòbil, les projeccions que acompanyen la trama i la filera mecànica en una mena de cadena de funicular d'una vintena de soldats de Lil·liput fins a arribar a l'escena final dels corbs savis després de passar per la fatalitat i el càstig de la immortalitat i la certesa de Gulliver de no tornar a la Terra. Si en la versió original, Gulliver acaba els seus dies en un estable amb un cavall, aquí, els acabarà enmig de l'infinit en un diàleg amb els milers de corbs.
Durant una hora, el motor central informàtic d'«El somni de Gulliver» ha manipulat, diuen, una seixantena de motors i uns dos-cents cinquanta pistons pneumàtics per moure una quarantena de marionetes i robots, des dels més minúsculs als més gegantins. Sempre, esclar, en una atmosfera més aviat freda, que és el que els robots, malgrat els seus esforços per integrar-se, encomanen als humans mentre no demostrin amb fets que són capaços de riure, plorar i estovar-se com ells per transmetre pessigades d'emoció als espectadors. (...)
