El temps. Quim Masferrer

informació obra



Autor:
Quim Masferrer
Intèrprets:
Quim Masferrer, partner d’escena: Agustí Rovira, veu en off: Òscar Dalmau
Escenografia:
Llorenç Corbella
Vídeo:
Sara Boldú
Assesor de moviment:
Sílvia Brossa, Martí Prades (coreog. cadira)
So:
Dani Tort
Il·luminació:
Cesc Pastor
Producció:
República de Guerrilla SL, Festival Temporada Alta 2012
Estrena:
Estrenat a Temporada Alta 2012
Direcció:
Ramon Fontserè
Sinopsi:

Li acaben de comunicar que li queden 90 minuts de vida. Una hora i mitja. 5.400 segons de batecs. Ni un més. No res i tot alhora.

Una hora i mitja de la més autèntica i plena llibertat que mai podrà gaudir un ésser humà. La llibertat de passar comptes, de dir de veritat tot el que pensa, de ser sincer per una vegada. La llibertat de saltar-se les normes polítiques, socials i morals. La lllibertat de qui no es pot empresonar, ni multar, ni imputar, ni castigar. La llibertat de riure´s del mort i de qui el vetlla.

Una hora i mitja d´intensa tristesa, de certesa de la mort, de comiats, planys, records, olors, amics, paisatges, amors...que mai més no sentirà. Desitjos insatisfets, tot allò que no ha pogut fer ni podrà fer mai. Un cúmul de ràbia, rancúnia, venjança... la llibertat de riure´s del mort i de qui el vetlla.

S´obre el teló. Comença el compte enrera.

Crítica: El temps. Quim Masferrer

09/11/2017

Cagar-se en tot

per Alba Cuenca Sánchez

Què faries si et quedessin 90 minuts de vida? Quim Masferrer ho té clar: desfogar-se. O el que és el mateix, malparlar de mig món. Empresaris, polítics –d’esquerra i de dreta, nacionalistes d’ambdues bandes-, església... i fins i tot la pròpia crítica teatral. Res se salva en aquest text escrit pel propi actor i dirigit per Ramon Fontserè. Bé, res no. La única cosa que no jutja són els toros, dels quals el personatge es declara admirador i n’arriba  a oferir-nos un tast, admirant la “valentia” dels que exerceixen la professió.

Em sembla perfecte que s’utilitzi l’humor per a criticar i reivindicar totes les injustícies que acompanyen el nostre dia a dia. Però per a que aquestes crítiques tinguin sentit i credibilitat han de ser subtils, intel·ligents, amb classe. Es poden fer grans mossegades sense caure en la vis fàcil i burda per la que ha optat Masferrer: enviar literalment “a prendre pel cul” a tothom, de forma grollera i desagradable.

En quant a l’estructura, el protagonista d’aquesta història és un malalt terminal que rep la visita del públic en els seus últims moments de vida. Per la forma de parlar i de moure’s, el personatge té una certa semblança a aquell que Masferrer interpretava en els gags del Teatre de Guerrilla amb Rafel Faixedas i Carles Xuriguera. Aquí, l’actor es dirigeix directament al respectable en un monòleg format per un conjunt d’apartats mal lligats, en els que es passa d’una cosa a l’altra com qui no vol la cosa –d’estar a punt de cremar el teatre a demanar una cançó, per exemple-. A més, l’obra resulta lenta i repetitiva. Extremadament repetitiva. I és que reiterar dues, tres, quatre o fins i tot cinc vegades el mateix gag un cop rere l’altre de forma seguida és pesat i fa que aquest perdi la gràcia.

He d’admetre que no tot és negatiu. La posada en escena és un dels principals atractius. Visualment esplèndids els dos moments musicals, encara que el primer, com he dit, aparegui de forma sobtada. La meravellosa coreografia ideada per Martí Prades ens demostra com poden un home i una cadira de rodes omplir bellament un escenari, només ajudats per la música, la il·luminació i uns quants recursos audiovisuals.

També resulten interessants moments puntuals del guió. Per exemple, la perversió per la que el protagonista ens convenç dels “avantatges” de morir com a màrtirs si ell es convertís en l’autor d’una massacre en el mateix teatre. Es veu en aquest punt, crític amb els mitjans de comunicació i amb la absurditat de la fama, un xic d’aquest humor intel·ligent que he reivindicat en el segon paràgraf d’aquest text. Per altra part, no passa desapercebuda  la inquietant figura de l’home que apareix per darrere en moments determinats –interpretat pel regidor de l’obra, Agustí Rovira-, símbol i recordatori de l’inexorable pas del temps. Les breus interaccions entre ambdós personatges i la inevitablement perduda lluita del moribund per la supervivència són potser els moments més profunds de la funció.

Tot i això, l’obra resulta en general decebedora. Partint de la sinopsis de la mateixa, no es pot evitar esperar més emoció i reflexió. Amb tocs d’humor, sí, però també de tendresa en uns moments tan delicats com els que es narren. Res d'això. I sembla trist i inclús repulsiu que, en comptes de centrar-se en allò realment important, algú dediqui els seus últims minuts de vida a, utilitzant una expressió en consonància amb el llenguatge de la representació, “cagar-se en tot”. 

Trivial