Què faries si et quedessin 90 minuts de vida? Quim Masferrer ho té clar: desfogar-se. O el que és el mateix, malparlar
de mig món. Empresaris, polítics –d’esquerra i de dreta, nacionalistes
d’ambdues bandes-, església... i fins i tot la pròpia crítica teatral. Res se
salva en aquest text escrit pel propi actor i dirigit per Ramon Fontserè. Bé, res no. La única cosa que no jutja són els
toros, dels quals el personatge es declara admirador i n’arriba a oferir-nos un tast, admirant la “valentia”
dels que exerceixen la professió.
Em sembla perfecte que s’utilitzi l’humor per a criticar i reivindicar
totes les injustícies que acompanyen el nostre dia a dia. Però per a que
aquestes crítiques tinguin sentit i credibilitat han de ser subtils, intel·ligents,
amb classe. Es poden fer grans mossegades sense caure en la vis fàcil i burda
per la que ha optat Masferrer: enviar literalment “a prendre pel cul” a tothom,
de forma grollera i desagradable.
En quant a l’estructura, el protagonista d’aquesta història és un malalt
terminal que rep la visita del públic en els seus últims moments de vida. Per
la forma de parlar i de moure’s, el personatge té una certa semblança a aquell
que Masferrer interpretava en els gags del Teatre
de Guerrilla amb Rafel Faixedas i Carles
Xuriguera. Aquí, l’actor
es dirigeix directament al respectable en un monòleg format per un conjunt
d’apartats mal lligats, en els que es passa d’una cosa a l’altra com qui no vol
la cosa –d’estar a punt de cremar el teatre a demanar una cançó, per exemple-. A
més, l’obra resulta lenta i repetitiva. Extremadament repetitiva. I és que
reiterar dues, tres, quatre o fins i tot cinc vegades el mateix gag un cop rere
l’altre de forma seguida és pesat i fa que aquest perdi la gràcia.
He d’admetre que no tot és negatiu. La posada en escena és un dels
principals atractius. Visualment esplèndids els dos moments musicals, encara
que el primer, com he dit, aparegui de forma sobtada. La meravellosa coreografia
ideada per Martí Prades ens demostra
com poden un home i una cadira de rodes omplir bellament un escenari, només
ajudats per la música, la il·luminació i uns quants recursos audiovisuals.
També resulten interessants moments puntuals del guió. Per exemple, la
perversió per la que el protagonista ens convenç dels “avantatges” de morir com
a màrtirs si ell es convertís en l’autor d’una massacre en el mateix teatre. Es
veu en aquest punt, crític amb els mitjans de comunicació i amb la absurditat
de la fama, un xic d’aquest humor intel·ligent que he reivindicat en el segon
paràgraf d’aquest text. Per altra part, no passa desapercebuda la inquietant figura de l’home que apareix per
darrere en moments determinats –interpretat pel regidor de l’obra, Agustí Rovira-, símbol i recordatori de
l’inexorable pas del temps. Les breus interaccions entre ambdós personatges i
la inevitablement perduda lluita del moribund per la supervivència són potser
els moments més profunds de la funció.
Tot i això, l’obra resulta en general decebedora. Partint de la
sinopsis de la mateixa, no es pot evitar esperar més emoció i reflexió.
Amb tocs d’humor, sí, però també de tendresa en uns moments tan delicats com
els que es narren. Res d'això. I sembla
trist i inclús repulsiu que, en comptes de centrar-se en allò realment
important, algú dediqui els seus últims minuts de vida a, utilitzant una
expressió en consonància amb el llenguatge de la representació, “cagar-se en
tot”.
