El temps. Quim Masferrer

Teatre

informació obra


Autoria:
Quim Masferrer
Intèrprets:
Quim Masferrer, partner d’escena: Agustí Rovira, veu en off: Òscar Dalmau
Escenografia:
Llorenç Corbella
Vídeo:
Sara Boldú
Assesoria de moviment:
Sílvia Brossa, Martí Prades (coreog. cadira)
So:
Dani Tort
Il·luminació:
Cesc Pastor
Producció:
República de Guerrilla SL, Festival Temporada Alta 2012
Estrena:
Estrenat a Temporada Alta 2012
Direcció:
Ramon Fontserè
Sinopsi:

Li acaben de comunicar que li queden 90 minuts de vida. Una hora i mitja. 5.400 segons de batecs. Ni un més. No res i tot alhora.

Una hora i mitja de la més autèntica i plena llibertat que mai podrà gaudir un ésser humà. La llibertat de passar comptes, de dir de veritat tot el que pensa, de ser sincer per una vegada. La llibertat de saltar-se les normes polítiques, socials i morals. La lllibertat de qui no es pot empresonar, ni multar, ni imputar, ni castigar. La llibertat de riure´s del mort i de qui el vetlla.

Una hora i mitja d´intensa tristesa, de certesa de la mort, de comiats, planys, records, olors, amics, paisatges, amors...que mai més no sentirà. Desitjos insatisfets, tot allò que no ha pogut fer ni podrà fer mai. Un cúmul de ràbia, rancúnia, venjança... la llibertat de riure´s del mort i de qui el vetlla.

S´obre el teló. Comença el compte enrera.

Crítica: El temps. Quim Masferrer

18/09/2014

Quim Masferrer i l'enterramorts Ramon Fontserè ens ofereixen un notable divetiment mortuori farcit d'ironia i melancolia

per Ramon Oliver

Quan ja no queda temps per a fer res ( literalment; al protagonista de l'espectacle li resten 90 minuts de vida) potser no val la pena marcar-se grans objectius: el millor es aprofitar aquesta estona per fer una mica de tot. Que és precisament l'opció que pren Quim Masferrer al llarg de l'hora i mitja de d'un espectacle intel·ligentment dirigit pel Joglar Ramon Fontserè en el qual el nostre condemnat a mort pot passar com si res de cantar-li la canya a la corruptela nostra de cada dia amb baixada de pantalons inclosa adreçada a totes les institucions que ens collen ben collats, a deixar que la ment viatgi cap a la infància evocant l'olor del sofregit cuinat per la mare: si Marcel Proust en va tenir prou amb una inolora magdalena per sentir-se al jardí dels avis a la recerca del temps perdut,imagineu- vos fins a on pot portar-nos l'olor d'un saborós sofregit!

Masferrer (amb prou recursos escènics com per quedar-se tot sol mirant al buit en silenci durant una llarga estona mentre tothom espera d'ell alguna gràcia) i Fontserè ( capaç de fer que un simple  escenari buit sembli ple de metafòriques interpretacions  i que un simple tramoista adquireixi l'aspecte d'un àngel de la mort) ens ofereixen un muntatge tan ple d'ironia i humor desfermat com de rampells de nostàlgia, tan vitalista com fúnebre. I ens regalen amb un memorable touir cicliste videogràfic amb banda sonora de Johnny Cash que té quelcom d'alegre sprint final. 


Trivial