La Paula té una imaginació, curiositat i món interior infinits que xoquen amb el món radicalment pragmàtic dels pares. Per protegir-se es tanca a si mateixa d’on sempre la treu la Pepica: un personatge matriarcal i màgic que només la Paula veu i escolta i que, des d’una honestedat crua i innocent, regala al públic la seva visió sense filtres del que passa a la vida de Paula i al món que l’envolta.
Amb l’edat adulta la protagonista esclata i, convertida en pur instint, decideix continuar el seu camí sense Pepica que continuarà acompanyant la Paula des d’una distància prudent per respectar el seu desig de fer les coses per si mateixa. Aquesta etapa de llibertat, autodeterminació i impulsivitat a la vida de la protagonista desemboca en un acte violent en què es veu a si mateixa com un monstre. Com conseqüència sorgeix un nou personatge: la seva ombra.
En un viatge hi ha una arbitrarietat que cada cop penalitza més: Les companyies aèries imposen que l'equipatge de mà (per pujar a cabina( facin unes mides màximes estandard. I tothom que procura estalviar-se posar maleta addicional al maleter de l'avió (per garantir que no es perd i per fintar el pagament addicional) ha de conviure amb unes mesures restrictives. Aquest és el drama de Paula i de tantes persones que es veuen afectades per la seva constitució física: estar condemnades a una estretor que les portes a una inseguretat social que dificulta relacions positives.
L'actriu Sara Fernández Garcia reviu aquest estrès. S'afegeix a aquesta inseguretat la separació dels seus pares, quan ella era petita. Una fè cega pel pare que idealitza i un rebuig natural per una mare amb la que conviu i parteix el seu pragmatisme funcionari. Ella prefereix volar cap a Irlanda i descobrir nous horitzons, més enllà del seui poblet natal. Com una fada bona, emergeix la seva àvia, que l'entén, l'escolta i l'aconsella amb la tendresa que només tenen les padrines, procurant ser honesta. L'actriu es va transformant en els diferents personatges en un monòleg auster en el que construeix espais amb caixes buides de trasllats i dues maletes. I mpolt poc més.. La il·luminació ajuda a situar-la, per exemple, al despatx de la seva psicòloga, on ella anirà recuperant el seu alè, assumint i reivindicant el seu físic i retrobant el fil dramatúrgic que completa el viatge inicàtic de Paula, amb un final rodó i feliç (si més no, momentàniament).
El to del monòleg barreja aires dramàtics, de desesperació davant d'un síndrome alienador, amb altres més còmics (com les discussions amb la psicòloga) o de vida viscuda (com la seva experiència a Irlanda o el seu retorn a resoldre els problemes fiscals del pare). La barreja de llengües és estranya, sobretot perquè introdueix el català per parlar amb la padrina però, en canvi, només parla amb castellà amb els seus pares i altres amistats (com si emergís un subtema que no evoluciona sobre la pèrdua de la llengua materna al País Valencià).
El p´bulic contempla com reviu un viatge emocional de petites decisions anònimes, però de vital importància per a aquest personatge. Hi ha un aire autobiogràfic més dolorós que aquell de Miss cosas y yo (que tirava a surrealisme) però sense arribar al cru La dona que vacridar tant que es va buidar. El viatge de Paula evoca als cartrons de l'skyline i de desmemoria d'Ana y Serafín. Monòlegs que disfressen situacions personals viscudes suavitzades a través d'un teatre sensible, amable, que batega a les puntes dels dits com el de Mirta en espera.
