La ciutat és plena de sorolls. ¿Però com s'originen i d'on surten...? Ho intenta esbrinar aquest espectacle de la companyia Bruc Brothers, amb els seus creadors, el músic francès establert a Catalunya, Christophe Sainsot Tintou, i l'actriu i cantant Sílvia Dotti. La companyia ha presentat en els últims cinc anys, des de la seva fundació, altres espectacles, tant per a nadons com per a espectadors una mica més crescuts, com per exemple «Ósset meu & The Soundbox», que el 2015 també es va poder veure al mateix Teatre del CCCB.
En aquesta ocasió, la companyia juga amb els instruments electrònics i la percussió més senzilla (uns palets sobre un casc de protecció d'obra, per exemple), però també hi ha el violoncel o la guitarra elèctrica, per posar la nota en el seu lloc quan cal. Davant d'una escenografia que aparenta una cambra de màquines, tota una sèrie d'artilugis estil ludoteca serveixen per fer audibles una colla de sons habituals a les urbs: la remor del parc, la pluja, el trànsit, l'escàndol de les obres de carrer...
I enmig d'aquest caos sorollós apareix Mr Sound, un personatge una mica bufanúvols —canviarà tres vegades de granota de treball i ho farà amb tres colors diferents— i sempre amb el casc de protecció per fer els repics de tambor damunt el cap. Mr Sound, un personatge multilingüe, aporta també, mitjançant la fonètica de cadascuna de les llengües que fa servir, el seu so particular. Al seu costat, l'actriu Sílvia Dotti fa de traductora simultània i també de mestra de cerimònies per ordenar el caos.
Espectacle sobretot multisensorial però que, a parer meu, té afegit el risc de la dispersió. Les criatures a les quals s'adreça són cada temporada —és a dir, cada nova generació anual— més inquietes i neguitoses. Un pare de prop meu ha de calmar el seu plançó entretenint-lo amb un joc d'animació a la pantalleta del mòbil! Una altra progenitora ha de complir amb el seu deure d'abastament i ha de donar el pit en plena funció a la seva llavor! ¿Aquest és el futur que li espera, al teatre?
Mentrestant, a l'escenari obert, els dos intèrprets exploten al màxim la interactivitat i, en diferents ocasions, els petits s'han d'aproximar a unes plataformes per produir en col·lectivitat tota una sèrie de sons —més aguts, més greus, més ràpids, més lents...— amb uns palets similiars als que fa servir Mr Sound per tustar-se el casc.
Percussió col·lectiva, doncs, que provoca, em sembla, que l'atenció es difumini i s'entri més en l'acció, amb els progenitors inclosos a cop de mòbil per immortalitzar el moment en què els seus plançons descobreixen que potser un dia es podran fer músics de bateria. I no ho dic perquè sí. El dia de la funció dels meus trenta minuts de l'espectacle, n'hi havia algun que feia la pinta de ser un autèntic aspirant a formar part dels timbalers de Calanda! Sort que Mr Sound fa tornar la calma i tothom és cridat a fer nones... que és el moment més esperat per tots els progenitors, esgotats de tenir-los al seu càrrec durant el cap de setmana. (...)
