A la comèdia Els Buonaparte, que dirigeix Sílvia Munt al Teatre Akadèmia, el dramaturg Ramon Madaula aborda imaginativament, amb totes les llicències teatrals necessàries, un episodi poc tractat de la biografia de Napoleó Bonaparte. En el context històric de la Guerra del Francès, fabula entorn d'una conversa mantinguda entre Napoléo i el seu germà Josep ‒el rei d'Espanya, més conegut com a Pepe Botella‒, després que aquest, arran de la derrota patida a la batalla de Bailèn, abandonés Madrid per refugiar-se amb la seva cort a Vitòria. L’acció té lloc en una casa pairal dels afores d’aquesta localitat, el 5 de novembre de 1808, durant un sopar entre germans concebut com una informal i atípica “cimera d’estats”. No havent-hi notícies ni testimonis directes d’aquesta trobada, l’autor se serveix d’algunes informacions extretes de la correspondència epistolar dels dos mandataris per construir una relació en què les qüestions polítiques i militars es barregen amb els traumes d’infantesa.
Davant el teló-pantalla, on el que sembla un mapa se superposa o confon amb el paisatge àrid i crepuscular entrevist a través d'un esvoranc de la masia ‒eficaç escenografia a càrrec de Sebastià Brosa i Paula Bosch‒, es perfila la figura uniformada de Napoleó, amb el característic bicorn. En primer terme, el seu mameluc de confiança prepara una banyera ‒tot un luxe en aquelles contrades‒, per al gaudi i la distensió de l'emperador. I del rei d'Espanya, que ben aviat arribarà.
Pau Roca compon un Napoleó de to enèrgic i ira amplificada. Amb posat altiu i gestos d'estudiada grandesa, com si volgués emular la seva pròpia estàtua, es desfà en improperis contra una Espanya que se li resisteix, terra de “quixots ignorants”, ebris de fervor religiós i governats per una família de malalts ‒les pulles contra els Borbons són infal·libles a l'hora de fer riure la concurrència‒. Determinat a erradicar l'obscurantisme i a portar a la península les llums de la raó, voldria oferir-los ‒imposar-los, més aviat‒ la llibertat i els progressos de la revolució. Sent que el món està per fer i, alhora ‒reconeix‒, està extenuat de tant ser-li útil al destí. Tot i que l'exasperen la feblesa i la cursileria ‒“la verborrea mel·líflua em destrueix”‒, acabarà capitulant davant la nostàlgia obstinada, gairebé mòrbida, del seu germà.
David Bagés interpreta un Pepe Botella trasbalsat per la befa de què és objecte ‒ha esdevingut la riota dels seus súbdits, que compten amb una bona bateria de malnoms per etiquetar-lo‒. Irresolut i dèbil, conscient de la seva malaptesa per a l'assumpció d'un lideratge autoritari, voldria recloure's en una finca apartada, entre llibres i petits plaers, i no ostentar mai més cap càrrec. A diferència del seu germà petit, és incapaç de renunciar als afectes i, justament per això, esdevé susceptible de ser manipulat i sotmès a xantatge emocional. Amb patetisme de borratxo i maneres de nen enjogassat, s'escapa del present vers el record d'una infància idealitzada.
El mameluc armeni que interpreta Oriol Guinart està modelat ‒amb grans dosis de fantasia‒ a partir del personatge històric de Roustam Raza, esclavitzat pels turcs, venut pels egipcis i ofert a Napoléo com un regal exclusiu. Amb el gest expert i ritualitzat del servidor diligent, es reconcentra per executar diferents accions de cura i higiene envers l'emperador, així com algun favor més íntim. Mentre l'assisteix amb posat murri de servidor ressentit, deixa anar sentències esmolades. Té la rara dignitat de qui no s'enganya sobre la seva condició i, dels tres personatges, és potser el més fidel a si mateix. Amb el seu pragmatisme d'esclau, guiat per l'astúcia i l'instint infal·lible del supervivent, esdevindrà l'oportú i inesperat mediador per als més grans assumptes d'Estat.
Hi ha un joc de contrastos molt eficaç entre les tres personalitats i composicions actorals: l'èpica, la farsa i la picaresca. El to abrandat, fanfarró i subjugador de Napoléo xoca frontalment ‒i es complementa alhora‒ amb les efusions emocionals, puerils i sensibleres d'un desemparat, inconsolable Pepe Botella; l'harmonització de contraris serà feina del mameluc, que, entre la pulcritud, la contenció i la sornegueria, es revela com un autèntic estrateg de les distàncies curtes. La conversa a tres passa per l'elogi del xoriç, la recepta de l'apotecari, les olors de la terra pàtria ‒ai, Corsica nostra, paradís perdut‒, disquisicions sobre l'esclavitud i la llibertat, cites de Sal·lusti, traumes, insults i una nostàlgia incurable. Les sentències espurnejants d'enginy alternen amb rèpliques molt més terrenals. El tempo està ben servit i la comicitat és efectiva. Madaula es permet, fins i tot, un apunt metateatral, simpàticament autoreferencial, quan li fa dir a un dels personatges que els futurs dramaturgs hauran de fer càbales i jugar a les endevinalles per saber el que es va dir aquella nit.
Crítica publicada a Núvol l'11 de gener de 2024
