Quants llibres s’han escrit en torn la figura de Napoleó ? Arrel de la recent estrena de la seva pel·lícula sobre el personatge, Ridley Scott afirmava que a hores d’ara, la xifra es troba al voltant dels dos mil sis-cents títols. Quelcom que, per cert, el director aprofita per carregar contra els crítics i historiadors que li retreuen les seves fragants inexactituds històriques. D’una banda, recordant los que l’obra artística té tot el dret a prendre’s aquella mena de llibertats que no es pot prendre l’historiador. I de l’altra, posant en evidència les no menys fragants contradiccions que sovint presenten les doctes obres dels més il·lustres professionals de la Història, quan descriuen fets històrics transcendentals, o analitzen tots els ets i uts d’algun gran personatge. El cas és que entre aquests dos mil sis-cents volums ( i si vau veure la gran exposició que el CCCB li va dedicar a Kubrick ja sabeu que ell els tenia tots, perquè també ell va ambicionar filmar una biografia napoleònica) , sempre s’ha considerat que destaca de forma especial el que va escriure Emil Ludwig fa ja ni més ni menys que cent-divuit anys. I puc donar constància que, malgrat el temps transcorregut des de la publicació, la seva lectura continua sent tot un plaer. No cal ni dir que Ludwig li dedica molta atenció a les complexes relacions de Napoleó amb aquesta família seva a la qual va anar col·locant en llocs preeminents de poder als territoris que anava conquerint per les armes, o fent ús d’estratègies polítiques. L’objectiu, més enllà dels afectes familiars, era el d’establir una mena de dinastia capaç de recolzar en tot moment el gran projecte d’unitat europea sotmesa al control francès que li voltava pel cap. Però aquesta colla de germans, germanes i altres parenteles, no va saber estar a l’altura requerida pel general revolucionari que va acabar coronant-se emperador. I d’aquesta valoració majoritàriament negativa tampoc no se’n salva el germà gran, en Josep. Aquest carismàtic personatge dotat d’una atractiva presència física i no mancat de notable ambició personal va jugar un important paper en delicats moments clau de l’ascens al poder del germanet. I , després d’haver rebut a canvi com a premi el regne de Nàpols, va rebre també com a regal enverinat la corona de les Espanyes . Per cert que , més enllà de la imatge de tots coneguda ( la de l’heroic poble espanyol lluitant amb ungles i dents contra l’invasor “gabaxo)” , cal recordar que també va haver-hi una part de l’Espanya propera a la Il·lustració que va veure en la invasió una oportunitat per obrir-li la porta d’una vegada per totes al pensament liberal en aquest territori, i acabar de forma definitiva amb l’absolutisme. I per cert també que tampoc a Catalunya (convertida llavors en teòrica província francesa) va faltar qui, veient per exemple la preeminència legal que l’invasor li atorgava al català, va creure que la invasió podia obrir-li la porta a l’emancipació nacional.
Doncs , ara que ja tenim enquadrat el marc històric, cal dir que, curiosament, una de les absències més cridaneres que presenta el film de Scott (falta saber si el muntatge de quatre hores i mitja que ha preparat per a l’estrena a Apple TV hi posarà remei a tan aparatós forat històric) es refereix precisament a aquest episodi espanyol. Res de res; com si no hagués existit. I com si la derrota peninsular, no hagués jugat també un important paper en la derrota global que va acabar patint Napoleó. Això encara que dos cents anys després de la seva mort, el fantasma napoleònic segueixi passejant-se triomfalment i ben viu per llibreries, cases de subhasta ( la venda d’un dels seus barrets acaba d’assolir un preu astronòmic ) pantalles i escenaris teatrals. Sense anar més lluny, fins i tot La Calòrica l’acaba de tenir ben present a “Le congrés ne marche pas”. Doncs ara , aquella invasió oblidada per Scott agafa tot el protagonisme que es mereix a la tercera comèdia amb arrels històriques que Ramon Madaula ens ha presentat en poc temps, que és també la millor de totes elles. Després que Buffalo Bill es deixés entrevistar per Raquel Sans , i mentre el Jaume I de “Conqueridors” continua fent de les seves al Goya estrenant-se com a actor en el seu propi biopic, aquí tenim l’entranyable reunió familiar dels dos germans Buonaparte, el gran Napoleó, i Pepe Botella en persona. Acompanyats en aquest cas per un secundari que també sap quan cal prendre protagonisme; un criat mameluc sense paga , però sempre ben disposat a preparar-li als germans un bon bany , i proporcionar-los si els hi ve de gust un bon massatge amb final feliç garantit. Per cert que , aquest hivern, detecto una especial tendència dels nostres actors a posar-se en remull, i exposar-se encara més fràgilment a la quantitat de virus que corren per l’aire a l’espera de trobar algú amb les defenses baixes: si heu vist al Joel Joan d’ “Escape Room”, ja sabeu de què parlo. Però tornem als Buonaparte, abans que l’aigua es refredi. Val a dir que , a l’hora d’imaginar-se com era aquell Pepe Botella ficat sota la pell de David Bagés, Madaula opta per presentar-lo com un esser tirant a molt feble, sempre disposat a anar a remolc del seu imparable germà . Potser Madaula exagera una mica tan bona disposició. Però tornant a allò d’abans, aquesta li serveix com a ben útil recurs artístic per tal de posar-se a imaginar un moment d’intimitat fraternal que, entre el bany i la bona taula servida també pel mameluc, convida a les confidències personals que surten a la llum quan es deixen de banda els retrets. I llavors, fins i tot l’altiu germanet disposat a menjar-se el món i convertir-lo tot sencer en un apèndix seu, baixa una mica la guàrdia. I abaixa també el to de la veu. I és que un dels pocs retrets que se li poden fer a l’ajustada direcció de Sílvia Munt, resideix justament en aquesta tendència al crit excessiu que presenta l’emperador Pau Roca, i de la qual es contagia també per moments en Josep. Com a mínim a la representació a la qual vaig assistir, aquesta hipèrbole sonora que ressona encara més en un espai amb les dimensions del Teatre Akadèmia, semblava un recurs necessitat de certa correcció. En qualsevol cas, i com ja apuntava abans, Madaula prescindeix en aquesta ocasió de jugar amb humor a crear una diàleg entre els personatges històrics i el món contemporani, com feia a les dues anteriors obres seves amb rerefons històric. I es concentra en un “combat dialèctic” ( la definició és de Munt ) que, al tenir aquest caire familiar, ve a connectar també amb la millor comèdia familiar de l’autor, la que li va dedicar a la no tan cèlebre però igual de sucosa dinastia dels Brugarol. El resultat, no arriba potser a ser tan maliciosament brillant com llavors. I en algun moment puntual , el diàleg entre els Buonaparte sembla un xic estancat, a l’espera d’algun nou gir que ofereixi sobre ells una nova perspectiva. Però el conjunt funciona de forma ben eixerida com a molt eficaç divertiment històric , defensat a nivell interpretatiu també molt eixeridament tant pel dos germanets, com pel mameluc Oriol Guinart. Amb l’estil que el caracteritza, és l’Oriol qui se’ns presenta aquest cop com a esclavitzada representació visible del poble subjecte als somnis de poder de tots els napoleons del món. I (com, per cert, ens recorda alhora Scott al seu film) aquests somnis acostumen a deixar milions de cadàvers als camps de batalla.
