Es podria dir que Napoleó Bonaparte —o millor dit, Buonaparte perquè la nissaga eren de Còrsega— està de moda. Com si fos una mena d'influencer vingut del segle XIX, per atzar, han coincidit a la cartellera una versió cinematogràfica èpica de Ridley Scott protagonitzada per Joaquin Phoenix, una biografia de Maria Antonieta d'Àustria en la qual s'especula sobre si Napoleó va ser present quan la guillotina li va tallar el coll reial, i encara més calent, la polèmica de la retirada d'una subhasta de Sotheby's a Nova York d'un quadre de Diego de Velázquez amb un retrat d'Isabel de Borbó, esposa de Felip IV, que va desaparèixer d'Espanya amb la fugida de Josep I, germà de Napoleó, i que va estar exposat al Museu del Louvre fins a la caiguda de Napoleó per passar després a mans privades de venda en venda.
A tot això, sense proposar-s'ho, el dramaturg i actor Ramon Madaula (Sabadell, 1962) ha estrenat l'obra «Els Buonaparte», una especulació de ficció literària sobre la trobada que Napoleó Bonaparte i el monarca Josep I tenen en una masia pairal de Vitòria quan l'any 1808, el rei napoleònic Josep I, anomenat de renom “Pepe Botella”, germà de Napoleó Bonaparte, després de la revolta del 2 de Maig i la derrota de la batalla de Bailèn, fuig de la cort de Madrid amb la cua entre cames amb la por al cos de ser abatut pels contraris al poder invasor de l'imperi de l'època aconseguit amb la Guerra del Francès, una guerra a partir de la qual Catalunya passa temporalment a ser de domini francès per art i gràcia del mateix Napoleó i, paradoxes de la història, sense fer cap referèndum.
Esclar que encara ressona un dels lemes de la Transició del segle XX que deia: “Ni França, ni Espanya, Països Catalans!» i encara ressona també el renou d'El Timbaler del Bruc, una llegenda que atribueix a Isidre Lluçà, un noiet de Santpedor, haver fet fugir de les envistes de les muntanyes de Montserrat els francesos només amb el repicar del seu timbal gràcies a l'eco que multiplicava un reduït regiment per un regiment superior al francès.
En aquest context, se situa l'obra de Ramon Madaula, però fugint de l'epopeia bèl·lica i centrant-se en les interioritats, les febleses, les enveges, els egoismes i les relacions mig esberlades entre els dos germans Buonaparte.
La trama en tindria prou amb aquest parell de personatges per crear una dialèctica entre germans convertida en una dramatúrgia més que suggerent pel que es diuen i pel que hi fan. Però hi afegeix un tercer personatge, també de caire històric, Rustam Raza, un mameluc servidor fidel de Napoleó, d'origen armeni, que va ser venut com a esclau de jove al Caire d'on Napoleó el va obtenir com un regal del xeic de la ciutat.
En un espai simbòlic, que representa a la capçada l'imperi francès i europeu de Napoleó i a terra l'expansió per territori espanyol, tot molt ocre, pren protagonisme una antiga banyera que servirà perquè tant Napoleó com Josep I es transfigurin deixant els seus uniformes de costat i acabin a pèl primer i en calçons després per batre's en l'esmentat duel dialèctic, sempre amb les atencions sense límits del mameluc, que molts locals clandestins de massatges moderns llogarien si sabessin que existeix.
La directora i actriu Sílvia Munt dirigeix per primera vegada una obra de Ramon Madaula. Es podria dir que tot queda a casa. I sense deixar-se portar per la influència familiar, ha espremut les possibilitats del trio d'intèrprets al màxim aconseguint un impressionant emperador Napoleó (interpretat per l'actor Pau Roca) i un camaleònic Josep I (interpretat per David Bagés) a més d'un aparent servidor discret (Oriol Guinart en el paper del mameluc) que acaba remenant no només les cireres sinó també l'aigua tèbia de la banyera, un utensili que ara ningú no vol a casa —sobretot per la sequera— però que, a més del popular bidet, ja era cobejat pels francesos al segle XIX per treure's la pols del damunt.
El diàleg entre Napoleó i Josep I és ple d'ironia i de sinceritat. Ironia perquè és fet des de la mirada actual sobre els rols de poder entre monarquies i republicanismes. I de sinceritat perquè espolsa els fantasmes que els Buonaparte arrosseguen al marge de la seva cuirassa d'emperadors i reis de mitja Europa.
Escenogràficament, el muntatge té un moment culminant que recorre a l'efecte cinematogràfic quan Napoleó fuig de la masia pairal en un atac de còlera per prendre l'aire i es va allunyant cap al fons, camps enllà, fent-se cada vegada més petit en relació a l'horitzó, aconseguint que en un espai reduït com el del Teatre Akadèmia es produeixi l'efecte com si l'obra s'estigués fent en la fondària immensa de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. De la grandiositat del Partenó a la poètica de les ombres, la llum i el color.
En una cimera d'estat, com la bateja el mameluc Rustam, no hi pot faltar un bon àpat. I si s'ha conquerit l'Espanya dels borbons, res millor que apuntar-se a un dels plats de la terra conquerida: xoriç amb patates. A saber si això del “xoriç” és una metàfora antiborbònica, però sembla que no només hi ha gana sinó que hi canten els àngels perquè tots tres a taula, emperador, rei i mameluc, s'hi llepen els dits i hi suquen pa.
Ben peixats i ben beguts, ¿no és hora de pensar en els orígens de l'antiga Còrsega que França va comprar als genovesos? ¿I no és hora de dir que es diuen Bonaparte perquè els francesos els facin cas, però que enyoren tornar-se a dir Buonaparte, com es deien a Còrsega? Tot amanit amb un himne cors que converteix «Els Buonaparte» en un espectacle gairebé tan èpic com el de Ridley Scott. (...)
