Els homes i els dies

Teatre

informació obra


Direcció:
Xavier Albertí
Intèrprets:
Mercè Arànega, Albert Ausellé, Paula Blanco, Alejandro Bordanove, Francesc Cuéllar, Roberto G. Alonso, Rubén de Eguía , Oriol Genís, Federico Metral, Luiz Felipe, Abdi Cherbou
Escenografia:
Max Glaenzel, Josep Iglesias
Vestuari:
Sílvia Delagneau, Marc Udina
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
David Bofarull (a.a.i.)
Ajudantia de direcció:
Roger Vila
Caracterització:
Noemí Jiménez
Dramatúrgia:
Josep Maria Miró
Autoria:
David Vilaseca
Sinopsi:

22 anys concentrats en un dietari. David Vilaseca va plasmar sobre paper el seu dia a dia des del 1987, quan tenia 23 anys i era un jove estudiant en un campus americà, fins al 2009, amb 46 anys i poc abans de morir. Ara, Xavier Albertí dirigeix l’adaptació teatral d’aquesta novel·la revelació que converteix el jo, les pors, el sexe i altres vivències personals en literatura d’alta volada.

«Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps»

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Els homes i els dies

04/05/2022

El dietari de Narcís

per Manuel Pérez i Muñoz

Un dietari serveix per precipitar els esdeveniments, així ho exposa David Vilaseca a la seva monumental obra de 750 pàgines ‘Els homes i els dies’. Una adaptació teatral que aborda un corpus literari així serveix també per precipitar l’obra cap a la zona del cànon, fins a la solemnitat de la Sala Gran del TNC reservada gairebé sempre als clàssics. (...) Com a expert en literatura autobiogràfica, Vilaseca sedueix amb un estil depurat i la sagacitat d’un despert observador cultural. El seu harakiri psicoanalític ens enlluerna com el foc a l’arna, i en aquest crepitar de les flames el lector pot acabar socarrimat per un narcisisme reiteratiu i extenuant.

L’astuta adaptació de Josep Maria Miró esquiva moltes de les tares de l’original, concentra llargs moments del llibre en escenes concretes, com les sessions del psicoanalista i el retrat de la decadència intel·lectual de la Barcelona postolímpica. Es transforma l’abstreta estructura del dietari en una fantasmagoria de veus i personatges que, condensats, donen ritme i oxigen al desenvolupament. Tot i així, l’espectacle no aconsegueix baixar de les tres hores (entreacte inclòs) entre algunes trames prescindibles i fragments afegits d’altres autors com Sagarra i Puig i Ferrater. Tampoc el to aconsegueix alleugerir el muntatge: la solemnitat que imprimeix la direcció de Xavier Albertí sembla contagiada del funeral de ‘L’Emperadriu del Paral·lel’. Menció a part, el treball físic i gestual de Rubén de Eguía, la seva acurada transformació en Vilaseca actua com a far durant tota l’obra.

«Han inaugurat el Teatre Nacional amb una obra de maricons», crida de sobte un personatge el 1996, recordant que ‘Àngels a Amèrica’ de Flotats va ser tota una declaració d’intencions en el seu moment. També ho és ara la posada de llarg teatral de Vilaseca, un acte polític que eleva el tortuós periple de l’autor cap a la seva acceptació sexual a la categoria de referent literari. I amb ell tot el seu escenari històric: l’assentament de les teories ‘queer’ entre lectures dels diaris de Joe Orton i els assajos de Judith Butler, la promiscuïtat barrejada amb la por de la sida. Pot semblar un marc superat, i hi ha altres dietaris que tracten el context –els de Chirbes, per exemple, imprescindibles– , però Vilaseca és únic perquè balla de prop la «dansa de la petitesa», aquesta barreja d’amor, odi i cultura catalana.

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA A 'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA'