Els homes i els dies narra les sòrdides visites al lavabo a practicar sexe amb desconeguts. Parla de l'ambició secreta de l'autor a esdevenir escriptor i adonar-se que mai podrà ser el cap de cartell de la seva generació. La decepció per no encaixar ni dins de la família, ni en els cercles universitaris i i intel·lectuals i abocar tota aquesta decepció al seu llibre de memòries. Amb una paciència infinita, amb una constància de pedra picada. Josep Maria Miró s'ha atrevit a traslladar totes aquestes reflexions, salpebrant-les amb altres textos que li donin un cert contrast.
La Barcelona Olímpica també tenia molts errors de sistema i Els homes i els dies ho detecta contínuament. La fórmula del dietarisme aporta molta informació del passat proper que ajuda a qüestionar l'esplendor gratuïta que s'atorga el Poder del màrketing i de la nostàlgia. Però la seva lectura acostuma a ser feixuga perquè cita noms i situacions personals que el lector mitjà (o l'espectador) desconeixerà. El quadern gris, de Josep Pla, jugava amb una literatura imaginativa, amb els estirabots de l'autor. David Vilaseca no busca brillantors; s'escriu, quasi, a sí mateix per entendre's. I parla d'un col·lectiu de companys que tampoc han transcendit tant. Per tant, l'interès rau en la mirada interior de l'escriptor i en una via secreta, amb moments de degradar el company amb qui es comparteix llit. Amb les contradiccions per a una mare que debat entre l'amor deinteressat i l'exigència que el fill es desperti i sigui responsable de la seva vida.
La posada en escena de Xavier Albertí és de Sala Petita. Jugar a la Sala Gran li ha obligat a disposar d'una passarel·la per tapar la immensitat de l'escenari i d'uns volums que, com caixes de màgia, van deparant espais diferents, sempre amb una amargor a sobre. El treball dels actors també és de prosceni. De parlar contínuament a públic. Per això, Ruben de Eguía no surt mai d'escena. Perquè el David Vilaseca hi és constantment en cada paraula. Perquè les diu o perquè les ha escrites en boca dels altres. Mercè Arànega és una mare immensa i Oriol Genís un pare semiabsent, ben característic de les famílies posttransició. Roberto G Alonso regala amb el personatge excèntric que dóna color i aire al quadre ombrívol (com ja feia a L'emperadriu del Paral·lel) i Francesc Cuéllar, Alejandro Bordanove, Albert Ausellé o Paula Blanco juguen a bastir les troballes literàries o personals que es creuen amb el protagonista. Els altres cossos masculins, esculturals, de models de l'Acadèmia, atempta contra la dicció deixant el públic a mitja veu.
En les paraules de l'autor (i que ha traslladat Miró a l'escenari) no hi ha justificació de res; més aviat, dolor per la incomprensió, per la dificultat de progressar a la universitat i a les editorials. De fons, ressona la biografia de Joe Orton, però sense el seu èxit als escenaris. Vilaseca arrossega una pena, un desig, que només troba consol amb les pintures flamenques d'El Prado. El final, una decisió macabra del destí (que l'havia alliberat de l'amenaça de la Sida), deixa sense empara el clam silenciat de l'autor. Només la mare, quan refà maletes i ordinador comprova que el dietari continuava, fins pràcticament el dia que un camió atropella un ciclista a Anglaterra. Implacable. La posada en escena d'Albertí dibuixa Vilaseca com una d'aquelles mosquetes que volten pels lavabos públics: insignificants i que incomoda davant de la immensitat de la finestra translúcida que no aconsegueix traspassar, però cabuda i obstinada a fer-se respectar.
