Així com el director Josep Maria Flotats va decidir fer una preestrena del nou edifici del Teatre Nacional de Catalunya la tardor del 1996 a la Sala Tallers, aleshores encara asfixiant i sense aire condicionat, amb la seva versió particular de la primera part d'«Àngels a Amèrica: el mil·leni s'acosta», de Tony Kushner, l'actual directora del TNC, Carme Portaceli, ha decidit tancar la programació de la seva primera temporada a la Sala Gran amb una altra proposta tan arriscada com aquella, diria que arriscadíssima, traient de l'oblit del gran públic les interioritats de qui hauria estat segurament un nom revelador de la literatura catalana si un fatídic camió no l'hagués atropellat a Londres —on exercia com a catedràtic a la Royal Holloway, University of London— quan circulava en bicicleta.
Es tracta de l'escriptor i filòleg David Vilaseca (Barcelona, 1964 - Londres, 2010) que el 2007 ja havia guanyat encara com a “jove escriptor" el Premi Andròmina amb «L'aprenentatge de la soledat», que és la primera part d'un extens volum de 752 pàgines que, pòstumament, a partir de la continuació amb l'original inèdit «El nen ferit», trobat per la família, va recuperar i aplegar el 2017 l'editora Eugènia Broggi (L'Altra Editorial), sota el títol «Els homes i els dies», d'on parteix l'adaptació dramatúrgica que n'ha fet Josep Maria Miró i la posada en escena de Xavier Albertí.
Valgui aquí la presentació que el mateix David Vilaseca fa del seu extens dietari, començat a escriure de molt jove, el 1987, als 23 anys, encara als EUA, i continuat fins a Londres, el 2009, un any abans de l'accident de trànsit, quan en tenia ja 46. És ell qui diu: «Des de la primera pàgina, datada en un ja remot dissabte d’agost de l’any 1987 quan, amb vint-i-tres anys i com qui diu tot just acabat de sortir del niu, arribava a un campus universitari dels Estats Units i m’asseia a escriure les meves impressions íntimes, jo havia anat a la recerca d’una autobiografia. Trobar-la —i trobar-me a mi mateix pel camí—ha estat un llarg procés ple d’interrupcions i marrades, el seguiment del qual és el volum que teniu a les mans. Tot el que s’ha de saber de mi, l’autor d’aquestes pàgines, s’anirà descobrint a poc a poc a través del que dic, i no dic, a cada entrada i, a fi que la meva perspectiva actual no s’hi interposi indegudament, prefereixo estalviar-me les presentacions i deixar que sigueu vosaltres mateixos, benèvols lectors, qui us feu progressivament la idea de qui vaig ser. De nom, em podeu dir David.»
I així, amb aquesta invitació, és com comença el muntatge de factura personal “Albertí / Miró”, davant de teló, amb l'actor Rubén de Eguía, que interpreta el personatge del protagonista, assegut al piano —banda sonora de Johann Sebastian Bach durant les tres hores amb entreacte inclòs de l'obra— per obrir l'escena amb la presentació d'alguns dels altres personatges o els fantasmes del dietari que aniran desfilant per les memòries de l'autor i que li serveixen també perquè sigui ell mateix qui s'hi projecti en una catarsi marcada per l'homosexualitat, per les relacions familiars —el pare com una estàtua de fons i passat oblidable; la mare obsessiva perquè arribin ben amunt els dos germans; el germà que ell vol inconscientment distant...; l'educació d'escola activa en la línia de la dècada dels setanta-vuitanta de Rosa Sensat; la pressió de l'herència de la tradició nacionalcatolicista; la Catalunya en construcció del monopoli convergent d'un quart de segle... i fins i tot la seva sorpresa quan sap, des de Londres, que Josep M. Flotats provoca el poder establert amb l'obra de Tony Kushner i s'assabenta de la presumpta rebufada de la primera dama, Marta Ferrusola, la que amb el conseller Max Canher havien importat Flotats des de la Comédie Française per elevar el teatre català al llistó de la “grandeur” veïna.
Xavier Albertí ha optat per una posada en escena d'«Els homes i els dies» austera, sòrdida, de tendència tenebrosa, minimalista, deixant només lloc a la paraula i a les intervencions de cadascun dels personatges, sense autocensura, amb les frustracions i els desitjos d'un personatge que es declara obertament gai, de la seva caiguda als inferns, de la seva etapa d'amor i desamor, passant pels temps de sexe prohibit als lavabos i les raconades de les estacions de metro, pel sexe de cruising o per les sessions d'un altre mena de cruising, el del terapeuta, per retrobar-se ell mateix.
Resumir 752 pàgines d'un dietari no és feina senzilla. La tria es fa inevitable. Arribar a la síntesi és la clau. A més, Josep Maria Miró i Xavier Albertí hi han fet la seva aportació personal posant l'èmfasi en alguna de les cartes que el protagonista té en una relació epistolar distanciada amb la seva mare i, més lúdicament, amb una escena que protagonitza Roberto G. Alonso, autor també del moviment coreogràfic que apareix en alguna escena, on repassa vides i miracles de la història del cabaret tornant de nou al Paral·lel, tan propi de la flaca que hi té Xavier Albertí.
Entremig, s'hi passegen citacions de Josep Pla, del guixolenc Gaziel, del selvatà Joan Puig i Ferreter amb el seus «Camins de França», de Josep Maria de Sagarra i també de Joe Orton o André Gide, dos autors defensors dels drets del col·lectiu gai.
Malgrat que podríem tornar a parlar de teatre testimonial d'un temps i d'un país, tant la dramatúrgia com la posada en escena pretenen dotar el muntatge d'una pàtina de teatralitat amb uns mòduls escenogràfics que tant serveixen per fer de lavabos de metro, com de conversa de tresillo o de consulta de terapeuta.
Al costat d'un Rubèn de Eguía que dóna veu al protagonista d'una manera brillant i que té el paper més extens de tot el muntatge perquè és el responsable de la narrativa, hi ha, a més de l'esmentat Roberto G. Alonso en una apotesi d'“actriu” vermell encès, dues intervencions que fan d'espàrring de tots els altres però des de l'òptica femenina: el de la mare, amb un moment escènic en clau de monòleg d'alta volada de Mercè Arànega —per cert, actuant excepcionalment amb una discreta mascareta—, i el de l'actriu Paula Blanco, que protagonitza també un minimonòleg inicial que il·lumina per uns moments la tendència farcida d'un ritual de foscor que envolta la majoria de tots els altres personatges masculins que fantasmegen amb la memòria de David Vilaseca.
Xavier Albertí ha dirigit una simfonia de veus en un espectacle que exigeix als espectadors una bona dosi de recolliment, gairebé com si estiguessin a la veïna Sala Gran de L'Auditori i no a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, que precisament per l'aposta arriscadíssima que esmentava al principi, pot ser que hagi de fer mans i mànigues per tenir tots els espectadors que hauria de tenir aquesta lloable adaptació teatral de l'obra assagística i autobiogràfica d'«Els homes i els dies». (...)
