Els nostres fills qüestiona a cadascun dels espectadors sobre la seva petita o gran responsabilitat personal pel futur del món, pel llegat a generacions futures, que també es veuran afectades pels nostres petits gestos quotidians.
Una parella de físics nuclears ja jubilats, després de la catàstrofe ocasionada per un terratrèmol a la central nuclear on treballaven, abandonen la seva casa per refugiar-se en una petita cabana situada a 15 o 20 quilòmetres de la zona prohibida. El seu nou dia a dia es veurà alterat per l’arribada d’una antiga companya de treball. Els nostres fills, inspirada en la catàstrofe de Fukushima de 2011, es va estrenar el 2016 al Royal Court de Londres i el 2019 al Teatre Kamikaze de Madrid. Lucy Kirkwook, de 36 anys, considerada ja una veu de la dramatúrgia contemporània britànica, ens ofereix un text amb grans temes des del prisma de la quotidianitat dels personatges. Com afrontem una catàstrofe, quins llegats deixem als nostres fills, quin futur els espera, quines responsabilitats estem disposats a assumir?
L’escriptura de Lucy Kirkwood és viva, actual i reflecteix amb intel·ligència i talent els debats de l’ésser i de la societat.
Tota acció té una conseqüència. La vida és un laberint que exigeix prendre decisions continuament. algunes camis refan el camí enrere; altres tornen a la mateixa cruilla de fa 30 ays. La vida és capriciosa i les persones una mena de titelles que reaccionem a impulsos, sovint irracionals. En aquesta gàbia d'or d'una aparent elicitat viuen dos antics físics nuclears, ja jubilats, i amb la satisfacció d'havr abandonat el joc físic dels neutrons per la granja de vaques i l'hort ecológic. Aquesta és la foto bucòlica. En realitat, per sota hi naveguen l'aire fètid de les clavagueres, de les frustracions, de les mentides. Maria Pau Pigem (una excèntrica àvia ecològica i amb uns tics un punt maníacs) topa amb una antiga company (Issabelle Bres). No se sap ben bé a què ve a tomb. El marit (Albert Pérez) és una mena de peó en discòrdia en un taulell d'escacs de dues reines. No se sap si per fortuna o per estratègia les blanques van guanyar a le snegre,s ara fa ben bé tres dècades. S'aniran descobrint les cartes d'un joc del solitari trampós.
L'autora Lucy Kirkwood fa un preciós paral·lelisme entre la vida íntima i privada dels protagonistes i la social. Adquirir coneixement i usar-lo per al progrés (aparent) de la humanitat comporta conseqüències. Com a Els físics de Dürrenmat, constrjuir la bomba atòmica confereix tant Poder com responsabilitat. Marta Gil Polo (La nostra mort de cada dia) manté en una balança, amb una interpretació entre realista i farsesca, aquest binomi de coneixement i responsabilitat. En realitat, però tothom pot intuir que, per sota, hi transiten els enganys íntims, les manipulacions perquè sigui un altre el que assumeixi el pes de la catàstrofe.
I és que aquest lloc idíl·lic de vaques i hort no ho és tant. en realitat, és una vabana que està a 20 quilmetres d'una zona d'exclussió nuclera. Hi ha hagut un tsunami (l'obra s'inspira en el cataclisme de Fukushima, del 2011) que ha comportat un desastre ecològic. I ells no volen marxar. Se sentirien traïdors, covards. Revisen el nivell de radiació del tricicle dels nets i no beuen aigua de l'aixeta però jguen amb foc apropant-se a la seva antiga granja. També la nouvinguda s'ha cremat amb el foc de Prometeu pensant que podria calmar la venjança de Demèter. Només al final, quan sembla que afronten la responsabilitat d'aillar un perill latent, la Natura es revolta. I el cataclisme ja és irreparable.
Kirkwood dibuixa un compromís de la societat que fa tard, en un panrorama desolador que conjuga bé amb la Caryl Churchill d'I només jo vaig escapar-ne. Hi ha un rerefons de canvi climàtic angoixant, com el Chipko de Q-Ars (Premi Maria José Ragué 2021), o l'Amor mor de Queralt Riera. els nostres fills sembla insinuar que els fills són una forma palpable de descobrir els fils que deixen les persones més enllà del llindar de la Mort. Però, a part de la descendència biològica, hi ha les descobertes socials i científiques que les futures generacions aniran replicant i millorant-les o cobriunt-les en un immens fèrertre de ciment, durant segles.
