La saviesa popular diu que, dels porcs, s'aprofita tot. Toni Gomila en fa una veritable classe magistral (alhora que lamenta la pèrdua de les tradicions) a Acorar. Ara, Andreu Rifé s'ha marcat un repte titànic que, d'entrada, ho fa molt atractiu: introduir la violència al teatre. En comptes de recórrer als rius de sang i als cops de destral més gore (Caracuero, o Guerra d'Albert Pla) troba la violència en l'actitud èticament incòmoda. En fer comèdia amb un personatge que ha perdut la mobilitat i els sentits. El belluguen per l'habitació com si fos un vegetal, un ficus més d'aquell pis de la mare en contínua reconstrucció.
El problema d'aquesta peça és que, en realitat, té més de gallina sense cap que de porc perquè el públic no troba les raons i justificacions de l'obra i dels personatges. Al final, sense sang, s'acaba sent tant previsible com el primer pla d'un ganivet apropant-se la caròtide de la truja. Genera la incomoditat que pretenia però no resol a favor de què o en contra de què hi ha posat aquest estrany mirall que, en comptes de reflectir el comportament del ciutadà, fa la funció de cos opac, que tapa, com a mínim, les motivacions.
Rifé planteja un triangle amorós entre una noia i els dos germans. El pròleg, sense paraules, és, segurament, la millor escena: Ella està a punt d'abandonar la parella d'èxit social (atleta i amant de la boxa) pel més nyicris (artista flegmàtic i insegur). Però, quan ja té la maleta preparada per fugir, rep un missatge de l'amant, desdint-se. Al cap de poc, el company té un accident i quedarà a disposició de les bromes més cruels del germà (que troba el moment de fer esclatar la seva gelosia) i de la noia, amb qui s'intueix van tenir una relació més aviat tormentosa. Només la mare forta, possessiva, el manté com a preferit i exigeix que les cures les faci el germà amb un assalariat... L'humor negre està servit.
La proposta és ambiciosa també en el repartiment amb uns actors molt bregats en personatges foscos i malaltissos. És el cas d'Àngels Bassas (Diumenge, Ciara, Mots de ritual per a Electra); Jacob Torres (Animals de companyia, EI professor Bernhardi), Teresa Urroz (Pulsió); i amb un Ángel Roldán que, sense dir paraula, transmet una potent energia als quadres finals. Vam veure la peça en l'assaig general al Tantarantana però es percebia que els actors havien interioritzat bé els text i els personatges. Però eren màscares que, en realitat, acabaven sent caricatures d'accions cruels i que, s'intuia, esclatava a conseqüència d'una venjança.
Rifé pertany a la companyia Los Pelones amb què Albert Espinosa va debutar artísticament. Espinosa va tocar parts sensibles des de la seva experiència a Los Pelones (que després seria Planta 4 al cine i Polseres vermelles a TV3) donava un punt de vista vital dels nens amb càncer a l'hospital. Ho podia fer perquè ell n'havia estat un cas. També en altres peces feia broma sobre les pròtesi de cama, que semblaria grotesc, si no és que era ell que se la treia i ho feia amb una ironia redemptora de nou (Idaho i Utah). Irònicament, deia en entrevistes, que ho feia per assegurar-se un paper: perquè se sap mal actor però no n'hi ha cap que es pugui treure una cama com el que justifica els seus guions. Los Pelones també van parlar sobre la síndrome de down No me pidas que te bese porque te besaré (que també tindria versió cinematogràfica) a partir de l'anècdota de Rifé i Espinosa de fer classes a un alumne amb discapacitat però molta més habilitat que Espinosa per la música, per exemple. Rifé també ha treballat com a director amb dos treballs anteriors (en què també hi actuava): És el cas de Terròs i Roba'm la cartera, peces amables, sensibles amb cançoner integrat.
És necessari provar combinacions, aparentment perdedores (la violència resulta molt més efectiva al cinema) per retrobar nous camins a la dramatúrgia contemporània. I l'humor negre pot ser un ingredient vàlid però cal tenir en compte que aquests elements exògens trabin en uns personatges, potser contradictoris, però sempre complexos. Perquè és molt pobre si tot es mou només a causa d'una venjança.
