I la banda
continua marxant i continua tocant. D’això es tracta: de seguir cap en davant malgrat
les caigudes que puguin haver-hi pel camí, malgrat les pèrdues,
malgrat l’amenaça de la malaltia, malgrat l’evidència de la mort. Platel,
Laecke, els ballets c de la b i el teatre NTGent li volien fer un gran
homenatge a les bandes musicals, a la seva capacitat per engrescar al voltant d’un
projecte comú les més diverses personalitats,i a la forma com aquestes bandes
venen a constituir una bona metàfora del que significa l’esforç col·lectiu i
del que implica sentir-se part del grup, tot permetent que s’esborri una part de la teva
individualitat en atenció al col·lectiu. I sense deixar de ser tot això, els hi
ha sortit alhora un espectacle sensacional que funciona també com a metàfora
sobre l’ésser humà enfrontat a la seva decadència i a la seva finitud. I sobre
els moments de desesperació i ràbia sense consol als quals pot donar origen
aquest enfrontament i en els que es diria que ni la banda serveix ja de res. I sobre aquells altres en els quals, per contra,
la sensació de seguir formant part de la
banda dels vius sembla esmorteir els temors . I sobre la forma com es preparen
per viure el dol els membres de la banda més propers a qui és a punt de fer el
seu mutis definitiu: intensíssima, l’escena de la majorette intentant
empassar-se amb la boca oberta les gotes d’aigua que escup cap el cel el seu
vell amant, l’home estimat sobre el qual penja ja una sentencia de mort.
Quelcom que el magnífic actor Wim Opbrouck –
veritable bèstia escènica al voltant del qual s’estructura tot el muntatge- ens
deixa molt clar des que comença a parlar, i fa una reveladora referència a “L’home
de la flor a la boca”, l’esplèndid monòleg per a dos actors ( el que parla i el
que escolta) escrit per Pirandello que fa uns anys va interpretar Lluís Soler (
i que fa encara més anys, es va convertir en un dels espectacles emblemàtics
del gran Vittorio Gassman). Al text de Pirandello, un home desconegut li
comença a parlar al seu veí de taula a un cafè, i li acaba explicant que porta
a la boca una flor letal: la del càncer que l’està devorant. També en aquest
cas, l’acte social de la comunicació sembla transformar-se en l’únic bàlsam
possible que pot alleujar l’angoixa de qui parla.
Però que no decaiguin els ànims: sense perdre
mai el sentit de l’humor, la banda continua marxant i tocant . I al segon acte
de l’espectacle , la dansa contagiosa de Hendrik Lebon aconsegueix
transformar-ho tot en una gran festa de comiat amb rampells de disbauxa coreogràfica:
els seus duets amb Wim, resulten en aquest sentit difícilment oblidables. Ara , sí. Ara el músic que ben aviat deixarà
ja de tocar cap instrument està preparat per a la seva darrera desaparició de l’escenari,
mentre tota la Banda Municipal de Barcelona i tota la resta de la companya , en posició frontal, ens ofereix una última
ocasió per comprovar com inevitablement, el moviment natural de tot gran crescendo
deriva sempre cap al silenci final. I aquest gran crescendo i aquest rotund
final, proporcionen un moment veritablement commovedor, un final digne del magnífic
espectacle que aquesta banda de grans creadors ens acaba d’oferir.
