En avant, marche!

informació obra



Producció:
Les ballets C de la B
Direcció:
Alain Platel , Frank Van Laecke, El Pollo Campero, Comidas para llevar
Dramatúrgia:
Koen Haagdorens
Intèrprets:
Chris Thys, Griet Debacker, Hendrik Lebon, Wim Opbrouck
Direcció Musical:
Diederik De Roeck
Composició musical:
Steven Prengels
Músics:
Gregory Van Seghbroeck (tuba), Jan D’Haene (trompeta), Jonas Van Hoeydonck (trompeta), Lies Vandeburie (fiscorn), Niels Van Heertum (bombardí), Simon Hueting (trompa), Witse Lemmens (percussió), la Banda Municipal de Barcelona, KMV De Leiezonen
Ajudant de direcció:
Steve De Schepper, Katelijne Laevens
Escenografia:
Luc Goedertier
Vestuari:
Marie ‘Costume’ Lauwers
Il·luminació:
Carlo Bourguignon
So:
Bartold Uyttersprot
Autoria:
El Pollo Campero, Comidas para llevar
Sinopsi:

Les bandes, orquestres i associacions de caire musical tenen una llarga tradició a casa nostra. També a la ciutat belga de Gant, on l’any 2012 un músic local va muntar una exposició sobre el tema titulada "En avant, marche!"

Aquesta exposició va ser inspiradora per als directors d’escena Frank Van Laecke i Alain Platel, que van decidir crear un espectacle sobre aquest món amb la col·laboració del compositor Steven Prengels. Tots tres van crear un muntatge en el qual es parla d’un col·lectiu divers que comparteix una sola finalitat: mantenir un ritme únic. No és aquesta la metàfora perfecta de les nostres societats?

Quatre actors i set músics, als quals s’afegeix la Banda Municipal de Barcelona, defensen en escena aquesta proposta singular, on els intèrprets fins i tot s’intercanvien els papers i actuen o toquen, tot i que no sempre sigui el que el públic esperava d’ells.

La paleta musical que sonarà durant l’espectacle inclou el repertori de les bandes, però també un d’inspirat per la música clàssica que porta a escena, convenientment arranjades, obres dels segles XIX i XX que van de Richard Strauss a Gustav Mahler. Trompetes, tubes i bombardins tindran un gran protagonisme, a més de la percussió, en un espectacle que s'allunya de les marxes triomfals amb què habitualment s'associa aquestes formacions musicals.

Finalista en la categoria d'espectacle internacional. Premis de la Crítica 2015

Crítica: En avant, marche!

16/07/2015

Platel se'n serveix de les bandes per oferir-nos un esplèndid espectacle amb quelcom de gran cerimònia de comiat de la vida

per Ramon Oliver

I la banda continua marxant i continua tocant. D’això es tracta: de seguir cap en davant malgrat les caigudes que puguin haver-hi pel camí, malgrat les pèrdues, malgrat l’amenaça de la malaltia, malgrat l’evidència de la mort. Platel, Laecke, els ballets c de la b i el teatre NTGent li volien fer un gran homenatge a les bandes musicals, a la seva capacitat per engrescar al voltant d’un projecte comú les més diverses personalitats,i a la forma com aquestes bandes venen a constituir una bona metàfora del que significa l’esforç col·lectiu i del que implica sentir-se part del grup, tot permetent  que s’esborri una part de la teva individualitat en atenció al col·lectiu. I sense deixar de ser tot això, els hi ha sortit alhora un espectacle sensacional que funciona també com a metàfora sobre l’ésser humà enfrontat a la seva decadència i a la seva finitud. I sobre els moments de desesperació i ràbia sense consol als quals pot donar origen aquest enfrontament i en els que es diria que ni la banda serveix ja de res. I  sobre aquells altres en els quals, per contra,  la sensació de seguir formant part de la banda dels vius sembla esmorteir els temors . I sobre la forma com es preparen per viure el dol els membres de la banda més propers a qui és a punt de fer el seu mutis definitiu: intensíssima, l’escena de la majorette intentant empassar-se amb la boca oberta les gotes d’aigua que escup cap el cel el seu vell amant, l’home estimat sobre el qual penja ja una sentencia de mort.

Quelcom que el magnífic actor Wim Opbrouck – veritable bèstia escènica al voltant del qual s’estructura tot el muntatge- ens deixa molt clar des que comença a parlar, i fa una reveladora referència a “L’home de la flor a la boca”, l’esplèndid monòleg per a dos actors ( el que parla i el que escolta) escrit per Pirandello que fa uns anys va interpretar Lluís Soler ( i que fa encara més anys, es va convertir en un dels espectacles emblemàtics del gran Vittorio Gassman). Al text de Pirandello, un home desconegut li comença a parlar al seu veí de taula a un cafè, i li acaba explicant que porta a la boca una flor letal: la del càncer que l’està devorant. També en aquest cas, l’acte social de la comunicació sembla transformar-se en l’únic bàlsam possible que pot alleujar l’angoixa de qui parla.

Però que no decaiguin els ànims: sense perdre mai el sentit de l’humor, la banda continua marxant i tocant . I al segon acte de l’espectacle , la dansa contagiosa de Hendrik Lebon aconsegueix transformar-ho tot en una gran festa de comiat amb rampells de disbauxa coreogràfica: els seus duets amb Wim, resulten en aquest sentit difícilment oblidables.  Ara , sí. Ara el músic que ben aviat deixarà ja de tocar cap instrument està preparat per a la seva darrera desaparició de l’escenari, mentre tota la Banda Municipal de Barcelona i tota la resta de la companya  , en posició frontal, ens ofereix una última ocasió per comprovar com inevitablement, el moviment natural de tot gran crescendo deriva sempre cap al silenci final. I aquest gran crescendo i aquest rotund final, proporcionen un moment veritablement commovedor, un final digne del magnífic espectacle que aquesta banda de grans creadors ens acaba d’oferir.


Trivial