No
hi ha novetats narratives: “En avant, marche!” torna a tractar el
tema del final d'etapa. Si a “Gardenia”, interpretativament i amb
un ambient més acurat, eren nou intèrprets amateurs de més de
seixanta anys qui maldaven per conviure entre el nou present de
jubilats i la seva vida dedicada al transformisme; i després de
“Coup Fatal” que va significar per a a Alain Platel una incursió
en tota regla en el món de la música, arriba a Barcelona aquest
homenatge a les bandes de música, tradició ben arrelada tant a la
Bèlgica originària del genial coreògraf i director, com a
Catalunya. Per a contextualitzar millor l'obra, ha demanat a la Banda
Municipal de Barcelona la seva col·laboració, com fa en cada país
que visita amb l'espectacle. Segurament el mèrit no és tant de
Platel com de Frank van Laecke, constructor del detall d'aquesta
festa artística. El resultat, de nou, és un passeig per la
melancolia. Un dolça, gens ploranera i esperançada tristesa.
Un
músic amb molts anys d'experiència ha de deixar de tocar el trombó
per una malaltia. És interpretat per Wim Opbrouck, amb algun excés
però convenciment. Personatge entranyable, odiós i feble, genial i
menyspreable a parts iguals, és el fil conductor, el mestre de
cerimònies que convoca un veritable univers creatiu: la música,
esclar, en l'epicentre. Resulta inaudita la posició en què la Banda
de Barcelona queda en el conjunt de l'espectacle. Són el motiu de
l'obra, se'ls tracta amb admiració i merescut protagonisme. I
tanmateix no són més que una excusa, una condició de possibilitat
per a l'espectacle. Podrien ser qualsevol altre col·lectiu
professional. El cert és que en un punt tothom passa per
l'experiència del comiat. Musical i ballat aquí, amb una segona
escena monopolitzada per un nom: Hendrick Lebon. Són només uns
minuts de dansa, és veritat. Però la magnitud, la precisió, la
coherència amb el conjunt de l'espectacle i el joc (un singular pas
a dos) amb el protagonista és d'aquells moments estel·lars que
quedaran en la memòria de qualsevol afeccionat. La resta és un
espai escenogràfic que dóna magnitud incontestable a una idea
relativament simple, amb monòlegs multi-llengües no sempre
clarificadors, però que no són més que la manifestació externa
d'una emoció, de la transmissió d'un estat d'ànim, aquell final
d'etapa al qual s'enfronta el músic, transmès amb efectivitat i
brillantor creativa.
I
com en les fanfàrries, tot recomença de nou: en avant, marche!
Perquè és acabant a cada pas que iniciem un projecte de vida.
