Les bandes, orquestres i associacions de caire musical tenen una llarga tradició a casa nostra. També a la ciutat belga de Gant, on l’any 2012 un músic local va muntar una exposició sobre el tema titulada "En avant, marche!"
Aquesta exposició va ser inspiradora per als directors d’escena Frank Van Laecke i Alain Platel, que van decidir crear un espectacle sobre aquest món amb la col·laboració del compositor Steven Prengels. Tots tres van crear un muntatge en el qual es parla d’un col·lectiu divers que comparteix una sola finalitat: mantenir un ritme únic. No és aquesta la metàfora perfecta de les nostres societats?
Quatre actors i set músics, als quals s’afegeix la Banda Municipal de Barcelona, defensen en escena aquesta proposta singular, on els intèrprets fins i tot s’intercanvien els papers i actuen o toquen, tot i que no sempre sigui el que el públic esperava d’ells.
La paleta musical que sonarà durant l’espectacle inclou el repertori de les bandes, però també un d’inspirat per la música clàssica que porta a escena, convenientment arranjades, obres dels segles XIX i XX que van de Richard Strauss a Gustav Mahler. Trompetes, tubes i bombardins tindran un gran protagonisme, a més de la percussió, en un espectacle que s'allunya de les marxes triomfals amb què habitualment s'associa aquestes formacions musicals.
Finalista en la categoria d'espectacle internacional. Premis de la Crítica 2015
Un músico, interpretado por Win Opbrouck, al que una enfermedad obliga a dejar de tocar el trombón y intenta suplir esta ausencia con otras disciplinas artísticas: platillos, cantar lírico, danza... pero la tristeza que emanan sus ojos es presagio de derrota.
Mucha música, humor, poca danza en conjunto, porque aquí hemos venido a ver las locuras de Win Opbrouck, el hombre orquesta, la anti bailarina, la fiesta que crea cada vez que pisa el escenario. El resto sobra. Y algunos intérpretes realmente mejor que no se hubieran presentado, como las dos acompañantes "bailarinas".
Con una primera parte en el que los lenguajes confusos se entremezclan y el montaje parece sumido en una somnolencia excesiva, la ruptura de ritmo la pone Hendrik Lebon, la parte dancística es lo mejor de un espectáculo bastante irregular. El duo entre Hendrik y el propio Win hace que la platea suspire y le vuelve a introducir en escena. (...)