En Bangkok también hay ratas

Teatre

informació obra


Sinopsi:

En Bangkok también hay ratas és una obra audiovisual que combina escenes de teatre amb projeccions de testimonis, imatges d’època, cançons, música i humor. Tot per acompanyar “la Rosi” i “la Mari” que arriben a Barcelona amb “el tren Sevillano”, passen pel barraquisme de la Perona, protagonitzen el naixement de les associacions veïnals i lluiten per aconseguir millores als seus barris.

Amb els anys es converteixen en dues líders veïnals, una a Nou Barris i l’altra a Sant Martí, i estaran presents en totes les conquestes que es van aconseguir gràcies a les concentracions, vagues, manifestacions i protestes al llarg d’aquells anys 60 i 70 a Barcelona.

Les veurem créixer i formar-se dins de les associacions de barris i veurem com la seva lluita fa créixer els mateixos barris, perquè sense l’esforç de totes aquelles dones que com la Rosi i la Mari van lluitar contra les injustícies, la corrupció i la dictadura, mai no hagués estat possible fer de les zones més oblidades de la ciutat uns barris habitables.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: En Bangkok también hay ratas

20/01/2023

Un rastre necessari de recordar

per Jordi Bordes

El títol és una provovació. I és, també la resposta que l’alcalde de l’època franquista va utilitzar per excusar-se de les indecents condicions urbanístiques en els barris dient que “a Bangkok també hi havia rates". La immigració es va amuntegar a les grans capitals i ocupaven els espais dels marges que menys molestaven a la ciutadania autòctona i a la benestant. La peça és una sentida i voluntariosa visita a la història de l’Espanya pobre de la Granada franquista, un documental que incorpora poemes d’Antonio Machado, o cites de Pilar Primo de Rivera, com a fundadora de la secció femenina de la Falange Española. Tot ajuda a emmarcar un quadre en què la dona tenia una Guía de l’Esposa Perfecta amb el que se sotmetia a l'home i al Poder. Alguns d'aquests articles es repassaven en el Souvenirs, del Projecte Comunitari de l'Antic Teatre, amb unes àvies, avui empoderades (Les vedettes).

El problema del muntatge de la companyia La Voz Ahogada és que no troba un to i un ritme que, a més de commoure, empatitzi amb l'espectador. Darrerament, s'han vist altres produccions (Ana y Serafín, Forasters vindran...) també amb un cert aire de testimoni que denuncien un desemparament social dels nouvinguts. Famílies coratjoses que, amb l'empenta del que vol sortir de la misèria aconsegueix un lloc humil de subsistència. Avui, la situació es repeteix amb els nouvinguts extracomunitaris. Les grans urbs no han après encara a acollir, integrar i absorbir els fluxes migratoris que, la maeixa economia liberal adverteix que serà impresindible per a la subsistència del capitalisme, de les pensions, del dia a dia.